Com vendre aspiradores i no morir en l’intent

Doncs sí, gairebé hi moro. I diria que una part de mi ha mort i ha renascut ara que per fi he tancat el cercle de relació amb Hyla, o el Mordor de la neteja. He aconseguit que em tornessin els diners que em devien amb amenaces de truco el meu advocat (aquest moment em va encantar. M’hauríeu d’haver vist) i me’ls han tornat a canvi de firmar un paper en què em comprometo a no demanar ni reclamar res més, però l’acord no em prohibeix parlar. Així que us explico la sorprenent història a Mordor o la meva història de com plantar cara als llestos sense enviar-los a la merda per més temptacions que en tinguis.

Hi vaig començar a treballar per error. Vaig entrar pensant que seria fàcil i resulta que vaig descobrir que no valc per vendre aspiradores. És d’aquelles feines motivacionals que al matí et posen música màquina, et fan pujar dalt de la cadira per cantar i ballar i després et donen el bon dia cridant, a la qual cosa esperen una resposta amb el mateix to de veu elevat. Aleshores pregunten: como estamos hoy, també cridant. I tothom els ha de contestar a ple pulmó: super positivos. Encara que hagis tingut una nit de merda o hagis trobat trànsit a la carretera o estigui plovent a bots i barrals o t’hagi deixat el nòvio, tu has de dir que estàs super positivo. I cada dia hi havia algun company “avispat” que afegia: “Voy a vender a mi puta madre“. I tothom reia. Eren de la broma, vès.

Qui podia estar super positiu per anar a vendre aspiradores i osmosis a preus desorbitats?  L’osmosis val 2.100 euros i l’aspiradora en val 3.800. No obstant això, una de les seves estratègies de venda (elaboradíssima, per cert) era oferir un preu XX i a l’instant següent s’havia de rebaixar molt i explicar al client que aquella oferta era vàlida tan sols per aquell dia. Semblava el mercadillo.

Després, una altra dada curiosa de Hyla era que a les deu de la nit havies de trucar al teu cap d’equip per relatar-li com t’havia anat el dia. I si volies fer un polvo amb el nòvio què? No podies… i això és dolent per l’estrès i pel positivisme, sincerament.

Altres aspectes curiosos de Hyla era l’absència d’estudis del personal que treballava allà. Ningú tenia carrera, tanmateix, tots compartien l’ambició de ser rics. Per tant, el seu pensament era treballar de valent per promocionar dins l’empresa, obrir una sucursal de Hyla a alguna regió fructífera d’Espanya, contractar persones per tal d’explotar-les i guanyar sense haver de fer pràcticament gaire. Perquè això sí que ho té Hyla: els de dalt guanyen molts diners. Molts. Perquè s’embutxaquen comissions dels subordinats. Si és legal o no és palla d’un altre paller. Però és real. Fa més de cinc anys que l’empresa fucniona, per tant els seus advocats ja saben què es fan. Aquesta és la llei del nostre país, la que tolera estafes com les indemnitzacions a elèctriques, assatjaments que fan les companyies telefòniques o també els assatjaments d’empreses com Hyla que viuen d’enganyar.

Ai el karma. Si la Índia m’ha ensenyat alguna cosa ha estat el karma o la importància de ser conscient que el que dones, t’ho dones a tu mateix i el que et treus, t’ho treus a tu mateix.

Una altra dada que sorprèn és que es defineixen com una multinacional alemana i al seu logotip hi posa: Hyla Ibérica. Així són tu. Hyla Style 🙂

Com que subsisteixen gràcies a anar a casa de particulars, també enganyen els particulars i els diuen que els van a netejar el sofà o l’estora, que no tenen comrpomís, que els portaran moscatell o castanyes si és època de castanyes o que han guanyat una nit d’hotel si no ho és. I al final l’única castanya que porten és el preu, que deunidor la castanya! En fi, la imaginació és gratuïta (i barata, en aquest cas).

Una part de la feina meva també consistia en fer d’actriu, i això ningú m’ho ha pagat. Resulta que quan estava a casa el client i ja li havia fotut la xapa durant tres hores i li havia explicat com de meravellosa era la Hyla, quan el client ja m’havia informat que no pensava comprar res, aleshores jo havia de trucar el cap i fer el “call out”, és a dir, trucada de sortida per poder sortir d’aquella casa. Si no, no es cobrava la visita.

Recordo moments entranyables. Era fantàstic, això. Sort que tinc habilitats d’actriu. Jo trucava el telèfon del meu cap. Ell mateix contestava i jo deia: con dirección por favor. I el mateix cap, que estava a l’altra cantó del fil, em deia: un momento, ahora te paso. I els dos ens quedàvem en silenci. Fins que ell considerava que ja havíem passat prous segons i deia: Adelante Anna estás con dirección, qué deseas? Aleshores jo llegia el paper call out i esperava a que el cap s’inventés estratègies per convèncer el client. Un dels arguments era insinuar que la clienta era bruta i que netejava malament. Gran poder, el de la insinuació. I l’altra argument es vinculava a la salut i a la quantitat de merda que hi ha a l’ambient i en fer sentir malament a la gent per fer respirar als seus fills i éssers estimats aquell aire tant contaminat, aquella aigua tant intoxicada i dormir en aquell llit tan ple d’àcars. Un drama tragicòmic.

Un company ens explicava mentre esmorzàvem que havia dit a la clienta: “Antonia, eres una cerda, ¿que no ves como lo tienes todo?”. I venta. La meva sorpresa creix fins a l’infinit i més enllà. No concebeixo aquesta conversa. A mi em cauria la cara de vergonya, però no tothom és com jo. Tot i així, val a dir que algun petit problema han tingut abans, com s’explica en aquest bloc. Una ex-treballadora els va denunciar i els van fer tancar una sucursal. Un mal menor, perquè Hyla segueix endavant i els propietaris feliços i menjant anissos.

Un dels problemes de Hyla és trobar cases de particulars on poder anar a fer la demo del producte. Com ho fan? Fàcil: cada setmana entren més de deu persones en període de prova i els obliguen a fer vuit pràctiques a casa dels seus amics i familiars. En aquestes pràctiques se suposa que ells aprenen a vendre. A Hyla els va molt bé perquè així aconsegueixen referències (és a dir, telèfons d’amics per anar a fer la demo) i alguna venda. win win. Amb la única diferència que després els que no serveixen els foten al carrer tranquil·lament.

Però anem al tema més intereéssant. Una de les normes internes de Hyla són les sancions econòmiques. Si algun dia no es fa el call-out has de pagar 50 euros. Si no portes les vint referències també s’ha de pagar, i un llarg etcètera. Quan vaig marxar, em van imposar una sanció per no haver fet un call out ben fet, segons deien ells. Jo tinc un parer diferent i vaig reclamar aquests diners. Però deien que sí, que no, que això no podia ser… i després de dos llargs mesos de trucades irresoltes, m’hi vaig personar. No m’ho volien donar i els vaig reiterar que no estava d’acord amb el full de sancions i que en volia una còpia. Allà es van posar una mica nerviosos i em van dir que no me’l donaven. És secret? vaig perguntar i es van mirar sense saber massa què contestar. Deien que no però que el full de sancions no sortia d’allà. I jo, com en una pel·lícula, vaig respondre: doncs truco la meva advocada, la Lídia Gavín.

Ella em va notificar al moment que tenia tot el dret a disposar d’una còpia del full de sancions que jo mateixa havia firmat. Com que veien que em posava pesada i que no tenia intenció de perdonar-los aquells cinquanta euros van deicidir pagar-me l’import a canvi de firmar un paper on em comprometia a no reclamar ni demanar més diners. El full de sancions no me’l van donar. Digues-me sospitosa. Potser m’estaven Barcilando, no t’ho sabria dir. Però bé, vaig firmar el paper, vaig agafar els diners i vaig marxar.

Ara que ha sortit el Bàrcenas de la presó després d’haver reunit una fiança de 200.000 euros en menys de 24h, puc dir que estic contenta d’haver aconseguit els meus diners, però també que sóc del parer que la llei permet situacions que des del meu punt de vista haurien de ser il·legals i penades. Com ara: que s’indemnitzin a les companyies elèctriques si perden diners, que Bárcenas surti de la presó pagant aquesta irrisòria fiança després d’haver pressumptament malversat amb fons públics, que es permeti l’assatjament telefònic i la publicitat enganyosa de companyies com orange o jazztel o que existeixin empreses com Hyla. En fi, que nos están barcilando! 🙂 

L’ebola es pot curar

Aquesta és l’afirmació que ha portat molts problemes a Josep Pàmies, un agricultor de Balaguer que té una “opinió silvestre”, com ell mateix diu. Des de fa temps, tracta de demostrar la potència curativa de les plantes i ho fa seguint una premisa: “Que el teu aliment sigui la teva medicina i que la teva medicina, el teu aliment”. Això ho va dir Hipòcrates, el pare de la medicina.

La seva empresa produeix aliments de manera ecològica, mitjançant tècniques tradicionals i respectant el medi ambient. A més, intenta reincorporar a la dieta quotidiana plantes poc emprades però que són eficaces per l’organisme. Un dels exemples és l’stevia, recomanada per aquelles persones que pateixen diabetes.

Però tornant a l’ebola, que és el tema de candent actualitat i que té a mitja població preocupada i a l’altra mitja espantada. No cal dir que em cau la cara de vergonya al constatar com alguns mitjans de comunicació exposen la notícia, explotant la morbositat, el sentimentalisme i dedicant temps a informació carent d’interès (com ara la imatge de la mare de la difunta infermera darrera uun vidre de casa seva sense delcarar res. Cal?).

També em cau la cara de vergonya al veure que les imatges de personal sanitari vestit d’astronauta que va a la lluna i que a sobre és incapaç d’evitar el contagi serveixen per escampar la por al virus (ara de l’ebola, fa un temps de la Grip A, quin serà el proper?). Però a més també em cau la cara de vergonya a l’adonar-me que diaris com El País tatxen de “charlatán” a Pàmies i ni tan sols es molesten a contrastar la informació que ell els proporciona. Rigor periodístic, oi?

Pàmies afirma que l’ebola es pot curar amb el diòxid de clor (MMS), un compost fàcil de fabricar i varat. El van prendre per boig, fins que el passat 11 d’octubre el Ministerio de Sanidad va admetre que l’agricultor tenia raó. Ell mateix ho publicava al seu bloc. Però el cas és que Pàmies denuncia una trama mafiosa darrera aquest escàndol. Ell explica que ll’Organització Mundial de la Salut, OMS, ha posat en marxa campanyes a l’Àfrica per desautoritzar els curanderos que proporcionen plantes com l’artemisa annua i la Garcinia Kola i n’ha prohibit també el cultiu alegant la seva inutilitat. El mateix Pàmies va ser empresonat quatre anys perquè es dedicava a cultivar plantes i a subministrar-les als seus pacients.

L’OMS és una organització que va néixer per indicar als ciutadans com alimentar-se i donar lliçons sobre nutrició, dietètica i consells sobre com mantenir una saludable. Malauradament, els ingressos que rep aquesta institució provenen majoritàriament d’organitzacions privades, com farmacèutiques la Fundació de Bill Gates, i això fa que sigui víctima de xantatges i dels interessos d’aquestes empreses, tal i com es pot llegir en el següent enllaç. L’OMS rep diners per invertir en la investigació d’un medicament i no en prevenció.

Pàmies explica que el Govern dels Estats Units ha patentat la descoberta i l’aïllament del virus hebola i, en aquesta, reclama avantatge de prioritat a l’hora d’aplicar aquesta patent i qualsevol medicament relacionat amb el virus que han aïllat. Perquè s’hauria de patentar un virus i reclamar aquesta prioritat? Potser tinc pensaments tèrbols, però em sembla (molt) sospitós, i més si es tenen en compte antecedents com el de la Grip A.

Però és clar, en la prevenció no hi ha negoci, perquè n’hi ha prou amb una alimentació rica i equilibrada, un sistema inmunitari fort i amb un potet de diòxid de clor. Això a Occident. En el cas de l’Àfrica, l’OMS podria recomanar el cultiu de les plantes necessàries per tal de salvar vides. S’eviten milers de diners invertits en la fabricació d’un medicament que es basi en aquestes mateixes plantes o en el diòxid de clor, que sigui costós, que es provi en africans infectats als quals no se’ls permet visitar els curanderos. Tanmateix, n’hi ha molts, oi, d’africans?

És un engranatge que funciona a la perfecció, totes les peces tenen el seu sentit: els mitjans de comunicació morbosos que escampen la por i la desinformació, la població que s’empassa tot tipus de notícies, una OMS que ha oblidat el seu origen i que per necessitats econòmiques es rendeix als interessos de tercers, unes farmacèutiques que volen investigar i aïllar i fabricar un medicament caríssim a l’abast de tan sols alguns, un governs que fan la vista grossa en tot i uns ciutadans africans que són els que realment pateixen i que són els més indefensos, i tanta altra gent que ho permetem. Un excel·lent teatre de marionetes que funciona amb la precisió d’un rellotge suís.

Llàstima que cada vegada hi ha més persones que s’adona que aquestes marionetes pengen d’un fil.

Un guiri a Barcelona el dia de la Diada de Catalunya

Imagina que l’avió aterrissa o el vaixell toca el port o el teu tren s’atura a l’andana de Barcelona tal dia com l’11 de novembre de 2014. Tu, com a bon turista que fa cara de no saber com arribar a l’hotel, et disposes a aventurar-te pels carrers d’una ciutat preciosa que esperes que et sorprengui. (He de reconèixer que em resulta MOLT fàcil posar-me a la pell d’un guiri ara que torno de les vacances). I si el dia que arribes a Barcelona és l’11 de setembre de 2014, el dia Nacional de Catalunya, pots donar per segur que et sorprendrà.

Una vegada, fent una entrevista a un senyor molt gran em va explicar que ell va néixer a un petit poble de Tarragona a finals de la dècada dels anys vint i que s’havia traslladat a Barcelona per buscar feina. Va arribar el 6 d’octubre del 1934, el dia de la Procalamació de la República Catalana. El jove adolescent, totalment desinformat, va veure que la gent cridava i saltava d’alegria, onejava banderes i feia festa pels carrers i va deduir que els catalans eren bojos. Tanmateix, per sort, va aconseguir frenar els impulsos d’agafar el tren i tornar al seu poble i va constatar que tan sols era una celebració.

Aquesta història va aparèixer el passat 11 de setembre del 2014. Com es viu la Diada de Catalunya des de la perspectiva de turista, des d’algú que és de fora? Vaig tenir l’ocasió d’interrogar un suís i dos danesos, i les conclusions que vaig extreure de les respectives converses segueixen a continuació.

El suís es diu Malick, té quaranta anys i es trobava a Barcelona per visitar unes amigues catalanes. Li vaig plantejar què pensava sobre l’imminent referèndum i què li havia semblat la manifestació. Em va demanar més informació sobre el tema, ja que no n’estava gaire al corrent, però mostrava cara de sorpresa i d’estupefacció davant l’aparent unió de tanta gent. Li vaig fer cinc cèntims i va observar que les desigultats (tant culturals com econòmiques) entre diferents regions d’un mateix país són freqüents arreu del món i va reconèixer que estava desinformat i que no podia formular una opinió més precisa.

Després vam passar a parlar de Suïssa, el paradís fiscal d’Europa. Va explicar que allà de crisi n’h ha ben poca i una de les raons que ajuden és la liquiditat de què disposen. “El nostre país és famós per la xocolata, pels rellotges i pel diner negre”, va comentar. I jo aleshores vaig pensar: de diner n’hi ha, però està a Suïssa. Si volem parar de rescatar els bancs, la meva solució: convertim Catalunya en paradís fiscal. S’acaben els problemes econòmics de cop. Tindríem diners però serien diners tacats. No és viable. Llàstima.

Més tard em vaig topar amb una parella de danesos que, malgrat no haver sentit mai a parlar del procés independentista de Catalunya, havien passat la Diada amb uns escocessos que els havien explicat la situació. Es mostraven comprensius amb les dues causes (la catalana i l’escocesa) i entenien que arriba un moment en què s’ha de passar a l’acció. “Nosaltres hem parat de rescatar bancs. Després d’haver-ne salvat molts amb diner públic, hem aconseguit que els dirigents polítics inverteixin en l’estat del benestar i no en el sector privat. És cert que paguem molts impostos, però també rebem ajuts quantiosos”, m’informen.

Respecte al paradís fiscal, van manifestar: “La política europea és cada vegada més estricte amb la procedència dels béns que s’ingressen als bancs suïssos. De fet, fa aproximadament un any, es va provar una ordenança europea que permet sol·licitar gairebé qualsevol informació. De mica en mica s’avança en la transparència”.

La meva conclusió és que a la majoria de països del món hi ha desigualtats entre les diferents regions; de la mateixa manera que n’hi ha entre el nord i el sud d’Europa. Però si es posa una frontera per a separar les diferents cultures, al final hi haurà tants països com persones. El meu desig és que els problemes se solucionin parlant, amb humilitat i honestedat, i que s’evolucioni cap a un món col·lectiu (no individualista) i, per descomptat, democràtic: on es pugui votar sempre que el poble ho vulgui.

10 mots que et faran més interessant

Al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana hi ha unes dues-centes cinquanta mil definicions. Tanmateix, una persona es comunica amb unes dues mil cinc-centes paraules. Els qui en fan servir més de tres mil, es consideren cultes. I n’hi ha que en tenen prou amb mil. Ja sigui per comoditat, per costum, per mandra de pensar en d’altres maneres de dir el mateix, per poca afició a la lectura: per la raó que sigui, la tendència general és cap a l’empobriment del lèxic.

És un mal mundial i no té res a veure amb qüestions polítiques ni amb les disputes entre Catalunya i Espanya. De fet, una de les iniciatives més famoses per a saciar la curiositat dels amants de les paraules és nord-americana. Es diu A Word A Day i consisteix en un butlletí online que, cada dia des del 1994, envia una paraula per correu electrònic al seu milió de subscriptors.

A_picture_is_worth_a_thousand_words

L’homòleg en català de A Word A Day és Rodamots, una plataforma sense ànim de lucre que va néixer el març del 1999. Compta amb més vint-i-cinc mil subscriptors i es manté viva gràcies al lingüista Jordi Palou, que és qui la va posar en marxa. Ell cada dia selecciona una paraula del diccionari (català o bé d’alguna de les seves variants dialectals) i la revitalitza: la defineix i l’exemplifica.

Nosaltres avui en recollim deu que, si s’empren adequadament, augmentaran la popularitat del parlant i el faran original, autèntic i precís. A més, ajudaran a mantenir viu el llegat cultural i històric de l’idioma. Com diu Vicent Andrés Estellés: “Dins un mot, quanta gent que hi viu!”.

1. Bocatancat
És un adjectiu que designa aquella persona que té la boca tancada, que és o està muda. Enlloc d’afirmar “Endavant, sóc una tomba”, ara quan algú us vulgui confessar un secret, podreu contestar: “endavant, sóc bocatancada”.

2. Bufanúvols
Substantiu masculí i femení que es refereix a una persona creguda, presumptuosa, pedant. També s’usa per referir-se a algú que no toca de peus a terra, que fa castells a l’aire. A un bufanúvols, així doncs, li costarà aixecar un negoci des de zero si abans no n’ha comprovat la rendabilitat. Si, aquesta mateixa persona, adopta una actitud pedant quan difon el que porta entre mans, seria doblament bufanúvols, ja que a banda de no tocar de peus a terra, despertaria sentiments d’inferioritat als altres quan, en realitat, l’únic que està fent és bufar núvols!

3. Futil·la
Mot emprat en l’expressió “no entendre-hi futil·la”. És una locució verbal que significa no entendre-hi absolutament res. Es podria fer servir per a explicar la cara que posa una persona gran quan se li demana que escanegi un document. “No val la pena que li demanis, no hi entén futil·la”.

4. Garlar
Parlar de coses fútils pel gust de parlar. Així doncs, s’escau perfectament amb el comportament d’aquells que es contradiuen i critiquen sense parar, fent molt de soroll, però que a l’hora de la veritat no saben arribar a cap acord per resoldre amb eficàcia una situació de crisi. A la televisió i a la ràdio d’avui, n’hi ha massa que garlen.

5. Enfadós
Que molesta o que causa enuig. Un enfadós seria aquell que té pocs amics a causa del seu caràcter. El que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta paraula és el seu origen etimològic. Resulta que prové del castellà enfadar, derivat de l’antic fado, actual hado és a dir, destí. Segons aquest raonament, enfadós seria aquell que s’ha enutjat amb el destí, que se n’ha cansat o que s’hi ha abandonat.

6. Nyicris
Substantiu masculí i femení que descriu una persona escarransida, escanyolida, malaltissa. Una persona que menja molt poc perquè no troba bons els aliments. Hem incorporat una paraula que comencés amb ny a aquesta llista perquè són poc abundants i sumarà, per tant, autenticitat al llenguatge i a l’orador.

7. Quimera
Una quimera és un monstre de la mitologia grega que tenia el cap i el pit de lleó, el ventre de cabra i la cua de serp o de drac. Aquest ésser mític i fantàstic es fa servir per posar nom a un projecte seductor però irrealitzable, a una idea vana que només és el producte de la imaginació, o a una il·lusió. L’evolució etimològica diu molt de les persones que fan servir la llengua: en un moment determinat, una persona va anomenar quimera un projecte irrealitzable. En això rau la grandesa de la llengua, que explica una manera d’interpretar el món.

8. Oxímoron
Figura de pensament consistent a aplegar dos mots o termes de sentit oposat per conferir un caràcter inesperat a l’expressió d’una idea. És a dir, i per a posar un exemple graciós, segurament hi ha qui pensa que en política, parlar de Convergència i Unió és un oxímoron, perquè són dues idees que es repel·len mútuament a l’hora d’explicar un partit polític.

9. Ser de vida
Menjar molt i de tot. Aquesta locució verbal fotografia perfectament la idiosincràcia dels amants de la gastronomia, dels qui consideren que menjar és vida, un plaer, felicitat. Els qui gaudeixen menjant, cuinant, deixant que el sentit del gust, l’olfacte i la vista es delectin amb plats saborosos, són de vida!

10. zumzeig
És un moviment alternatiu i repetit de pujada i baixada, com el de les ones, o el d’una cosa que vibra. Remor sorda i continuada com la d’un abella, o una multitud de persones. El millor d’aquesta paraula és que té un origen onomatopeic: la repetició de la lletra zeta recorda el soroll que fan alguns insectes o la vibració produïda per la remor del mar. Un zumzeig ben agradable el que se sent des de la costa, en una nit de juliol!

Arrugues

Els anys van passant i tot passa però tot queda. Passen els disgustos i les alegries però queda una arruga, els problemes se solucionen però queda un aprnentatge, per la generació dels meu avis va passar una guerra, també. I això els va deixar una petita ansietat amb el menjar. Sobretot a la meva àvia. Cuina pel doble dels que hi ha a taula i sempre sobre menjar.

Va passar tanta gana que ara pateix i no controla les mesures. Irremediable. Passen els fills i després els néts. Entre els avis i els néts hi ha una connexió brutal. Com que mai renyen i sempre estan a punt per mimar, són el millor. T’entenen perfectament, t’ajuden i t’adoren. Què més es pot demanar?

55stariki

Són allà, amb arrugues, amb un nas i unes orelles desmesuradament grossos. Es tornen blandiblú, sordegen i es prenen citrón. No tenen mai pressa. El que han de fer en un dia sencer és anar a plaça (ella) o anar a jugar a tennis (ell). Això ja els ocupa les vint-i-quatre hores. Després de dinar s’adormen sense que ho puguin evitar i després ho neguen. Fan veure que han vist la telenovel·la (ella). Quan els agafa per xerrar expliquen batalletes de quan eren joves i no hi ha manera que callin. Però els escolto i m’adono que han canviat les formes, però els sentiments i les situacions entre la seva juventut i la nostra són similars. En el fons, tampoc ha variat tant.

felicidad2

Els meus avis són com dos nans grunyons. Es barallen constantment i de vegades més que una parella semblen companys de pis, perquè cada un va a la seva. Però no sabrien viure l’un sense l’altre. No en sabrien. Impossible. Inimaginable. Han tingut una vida difícil, han hagut de lluitar i de suportar (i suportar-se, como totes les parelles). Però que aixequi la mà qui tingui una vida fàcil. Ara són aquí, junts, després de tants anys, de tantes arrugues, de tants moments. El millor és que aquestes arrugues són la prova d’una llarga vida plena de tot: de felicitat i pena.

Mentre van passant les arrugues, es van fent grans. I sé que algun dia els trobaré molt molt molt a faltar.

Un cas d’èxit molt pelut

M’encanten les barbes, ho admeto. Sí, són de hipster i ara tothom en porta, però incrementen la virilitat i són un dels pocs recursos masculins per transformar l’aspecte facial. Si jo fos home, segurament en portaria.

Sembla un tema trivial, però no ho és. Fent una petita cerca a google he descobert que hi ha un munt d’articles que parlen de quina forma ha de tenir la barba segons el tipus de cara, de com netejar-la… En fi, un munt de detalls i consells més. Perquè després diguin que ells no són presumits. Ja…

Però el que m’ha impulsat a escriure aquest article és el cas de Isaiah Webb, qui ha sabut treure màxim partit de la barba. Un dia, se li va acudir penjar una fotografia de la seva barba a Instagram, però no una imatge qualsevol, com podeu veure: 

incredibeard4_280514_1401279700_23

 

incredibeard6_280514_1401279935_50 incredibeard3_280514_1401279642_17

És molt creatiu! Ara molts pensaran: també se’m podria acudir a mi. Cert…. Però se li va acudir a ell! Es va convertir en viral i el número de seguidors es va anar enfilant fins a assolir la “friolera” xifra de 255.000 seguidors. Quan va néixer Reddit va començar a actuar-hi i això va disparar la seva popularitat i va fer que els usuaris el busquessin a Facebook, Instagram i Twitter.

De mica en mica, anva construïnt el seu petit imperi a les xarxes socials i, poder sense voler-ho, va acabar conquerint altres àrees més aviat alienes a les barbes. EL 2012, va  enviar el següent vídeo al concurs #MJinLA, organitzat pel mateix Marc Jacobs, i va guanyar.

Felicitats!!! I si una idea funciona, perquè no explotar-la? Deuria pensar aquest californià. I va néixer l’empresa Incredibeard.com, que fabrica samarretes amb fotografies de barbes, frases originals… Entre ell i la seva dona han inventat milions d’estilismes. Quan se li acaben les idees, aprofita la possibilitat d’interacció que faciliten les xarxes socials, i demana consell als usuaris. Un d’ells li va dir que fes servir la barba de bol. Webb va reblar el clau i… vegeu els resultats:

D’acord, una mica desagradable. Però vaja, el vídeo es va convertir de nou en viral i alguns programes de la CNN es van interessar per ell i li van fer una entrevista. El seu és un exemple d’èxit. El panorama laboral està fotut i ara més que mai falta inventiva, falta creativitat. Webb ha muntat una empresa que va com la seda amb l’ajut de les xarxes socials i d’una imatge trencadora, captivadora i divertida. En prenc nota mental.

vía http://www.playgroundmag.net/musica/noticias-musica/historias/el-hombre-con-la-barba-mas-rentable-del-planeta