To be young gifted and white

Comparto con vosotros un texto que he escrito para ForteCros&Partners, uno de mis últimos clientes. Con ellos estamos empezando un ciclo de retratos a modelos y a artistas titulado Portraits of Human Beings, en el que queremos mostrar la cara más profunda de las personas. Para escribir el texto me he inspirado en la letra de la canciónTo Be Young, Gifted and Black, de Nina Simone. Se inspiró en Lorraine Vivian Hansberry, la primera afroamericana en escribir una obra de teatro que fue representada en Broadway. Lorraine se convirtió en un símbolo de la lucha racial y la discriminación por el color de la piel. La canción de NIna Simone fue un canto a la igualdad. Escúchala mientras lees, creo que es la banda sonora adecuada para la ocasión.

“To be Young, gifted and black, oh what a lovely precious dream”, hace la canción de Nina Simone. Es igual cuál sea el color de nuestra piel, porque lo que nos une es mucho más de lo que nos separa, y ser joven y talentoso es bonito y agradable en cualquier rincón del mundo.

Y la siguiente estrofa va un poco más allá: “When you are young, gifted and black, your soul’s intact”, es decir, cuando eres joven y talentoso, tu alma está intacta. Detrás de la piel, de una foto, de un vestido, de una estatura, de un cuerpo, detrás de todo ello habitan las emociones y ahí no importa ni el color, ni el género ni la edad ni el origen. Solo hay alma.      

Noora+Lappi+-+Edu+Forte

Así que con este post empieza un ciclo de entrevistas con el que queremos retratar con más profundidad el alma de nuestras modelos. Esta finesa de veintitrés años, Noora Lappi, (Uno Models) tiene una mirada fresca y apasionada que refleja también su dulzura y un espíritu rebelde que la lleva a vivir su día a día con pasión.

“Gracias a mi trabajo, estoy conociendo muchos países, culturas distintas y personas muy interesantes que me enriquecen y de las que aprendo”, revela ella, y añade: “Viajar es una parte muy positiva de mi trabajo, pero también tiene sus inconvenientes: estoy lejos de mi familia y amigos y, claro, a veces les hecho de menos”. 

En todo hay un lado positivo y otro menos positivo. “En mi trabajo es muy difícil planificar, porque nunca sé donde voy a estar mañana, y eso a veces me corta las alas, pero otras me las da”. Noora ha trabajado por Levi’s y su ilusión es trabajar con “un equipo agradable y en los que se priorice la creatividad”, resume.

“To be Young, gifted and black, open your heart to what I mean.”

Podem canviar la situació de crisi actual. Només cal intentar-ho

Vull compartir amb vosaltres una entrevista que vaig fer a Jorge Arzuaga, un jove bilbaí de 25 anys que, després d’haver estudiat dues carreres, s’ha trobat un panorama laboral que fa llàstima. No hi ha feina. Enlloc de tirar currículums a tort i a dret, va decidir anar a la Puerta del Sol de Madrid a fer vaga de fam. El seu objectiu és fer obrir els ulls a la ciutadania i fer veure que la situació pot canviar. Creu que la crisi ve desencadenada per una mala praxis política i institucional. Hi ha molts motius per fer vaga: desnonaments, retalls en educació i sanitat, corrupció, atur… S’ha d’aprendre dels erros, modificar actituds i canviar. Assegura que es pot canviar, però si no es fa res, mai canviarà res. Aquesta és la premissa que em va captivar. Per això, us recomano que entreu al seu facebook (Motivos de Jorge) i feu una ullada (i un m’agrada). Comencem a fer alguna cosa. I l’entrevista va ser la següent.

Pregunta. ¿Cuál es el objetivo de la huelga de hambre?

Respuesta. El objetivo de la huelga de hambre es despertar conciencias. Tratar de generar una reacción entre la ciudadanía, porque parece que somos burros con una zanahoria delante y que vamos allá donde quieren que vayamos. Y buscar que la gente tomo conciencia de esta situación. Yo que estoy aquí en pleno centro de Madrid y veo la gente pasar me da la sensación que viven en otra realidad. Pasan y van a tomar una caña, el heladito, vamos de compras, Y ahora que se acerca la Navidad ya ni te digo. Todo el mundo en plan: qué felices, vamos a comprar. Parece mentira que esté pasando lo que está pasando y que todos sigamos igual. El gran problema que tenemos en España es la apatía, que la gente no se ponga en el lugar de los demás. Solo se protesta cuando les toca directamente.

1466054_767327913282578_335671279_n

P. ¿Crees realmente que las cosas pueden cambiar?

R. Sí, y más allá que creo, sé que es posible. Lo que pasa que claro, las cosas no van a cambiar de un día para otro. O sea mañana no le va a dar un ataque de locura al presidente y va a decir: voy a dimitir y voy a dejar el poder y se lo voy a devolver al pueblo. No. O sea, hay que luchar para eso. Entonces, las cosas no van a cambiar hasta que primero no cambiemos nosotros y decidamos juntos cambiar la situación. Es posible, claro, pero lo que no es posible es mientras la sociedad siga dormida y sin reaccionar hasta esta situación

P. Cómo debería ser un político ideal en una democracia, qué valores tendría que tener?

R. Lo primero tiene que ser un líder natrual, moral que esté ahí porque su forma de ser, sus actos le ayuden a estar ahí, no porque le hayan puesto. Creo que tiene que ser una persona que tenga el sentir de hacer las cosas bien por la ciudadanía. Que sea una persona honesta, una persona justa, que digamos que esté comprometida con el bienestar de la gente y de todas las personas. Sobretodo con una gran consciencia política y, en general consciencia, como ciudadano y como ser.

P. ¿Qué carreras has estudiado? 

R. Ingeniería Técnica de Obras Públicas, que era de tres años con el plan antiguo. Después hice la superior de cinco de Ingeniería de Caminos, Canales y Puertos.

P. ¿Y trabajo de lo tuyo hay?

R. Cuando empecé a estudiar obras públicas, nos dijeron que aproximadamente por cada ingeniero que salía, ofertaban cuatro puestos de trabajo. O sea, prácticamente teníamos pleno empleo en nuestro sector, en la construcción. Y ahora es el contrario: por cada cuatro que salen tiene trabajo uno y generalmente por enchufe, o sea que el tema está bastante complicado.

P. ¿Crees que la solución es hacer huelga?

R. Sí, es como hacer un grito desesperado en plan: no sé qué más ha de ocurrir para que la gente despierte.

P. Dicen que la nuestra es la generación perdida. ¿Qué opinas?

R. Que no todos. Generación perdida son aquellos jóvenes que no tienen futuro y que les importa con perder una mierda. O sea que su único objetivo y prioridad es el salir de fiesta, el mira qué coche más bonito, el joer qué tiá más guapa, a ver si me la tal… que tienen su atención en programas de televisión repulsivos, de telebasura, digamos que no llaman a la crítica ni al razonamiento si no más bien a la estupidez y al aborregamiento y, sobretodo, es la juventud la que tenemos fuerza para cambiar esa situación y por esta parte sí que es triste que no reaccionemos y que estemos como atontados.

P. Pero bueno, de momento se han sumado cuatro personas a tú causa. ¿Estás contento con el apoyo que recibes?  ¿Te lo esperabas?

R. No la verdad es que no me esperaba nada porque vine sin expectativas. Con las cosas muy claras de lo que iba a hacer y no me hice pronósticos de ver si la gente se iba a unir. Que ocurra lo que tenga que ocurrir, que fluya y ya está.

P. Y tus padres, ¿qué te dijeron?

R. Están preocupados por mi salud, obviamente. Pero ya le dije que no me pondría en peligro, que llegaría hasta donde pudiese llegar. Eso les ha tranquilizado un poco saber que volveré a casa sano y salvo. Confían.

P. ¿Y después de esto tienes planes?

R. Pues sí, tengo planes, pero dependerá un poco de lo que vaya ocurriendo.

Qui sap què ens depara el futur. Jo us animo a lluitar i a denunciar les injústices socials. A la democràcia el poder el té el poble i, per exemple, llei com l’avant-projecte de llei per la seguretat ciutadana és anticonstitucional. El teu gra de sorra compta.

1461639_778366935512009_359432691_n

La força del catalans

L’11 de setembre del 2013 és una data que ha fet història. Sorità als llibres digitals dels estudiants del futur i serà recordada per a tots els qui hi vam participar. Un milió sis cents mil catalans van sortir al carrer per unir-se a la via catalana i defensar el dret a decidir, la sobirania del poble català i, sobretot, la independència.

Des d’Alacant fins la Jonquera, una persona al costat d’una altra es va enllaçar de mans i van formar una cadena humana per a simbolitzar la unanimitat i la predominància d’un sentiment: que ens sentim catalans i que volem decidir sobre nosaltres mateixos. Artur Mas, qui just uns dies abans havia deixat anar que la consulta sobre el referèndum per a la independència podia esperar fins el 2016, es va veure obligat a rectificar. I va corregir afirmant que negociarà amb el Govern Central perquè es faci el 2014, tal i com estava previst inicialment.

Si he de ser sincera, us he de confessar que tinc poca fe en la independència de Catalunya. Per a mi, el pacte fiscal ja és un canvi satisfactori. Perquè el més important per a mi és repartir  equitativament els impostos que les comunitats paguen i esmenar el full de ruta d’inversions en infraestructures. Amb la broma de la candidatura de la ciutat de Madrid per a ser la sèu dels Jocs Olímpics, s’han invertit deu mil milions d’euros. Jo em pregunto: quina quantitat s’ha invertit a Catalunya en els darrers deu anys?

Aquestes diferències m’indignen, òbviament. Com a qualsevol que tingui sang a les venes. No obstant això, en un moment en què parlem d’una Unió Europea forta i d’un món global, en un moment en què volem dissoldre les fronteres, per a què afegir-ne una altra? I, si som independents, què guanyem? Qui ens assegura que els polítics que ens han portat fins on som tindran el valor per a canviar la situació? Jo no hi tinc cap confiança. El que caldria és enderrocar el sistema bancari i la classe política i  començar a construir des de zero, com va fer Islàndia. La independència és un pedaç polític. Mentre pensem en la Independència no recordem altres problemes més preocupants. Com l’atur (sobretot, l’atur juvenil!!!! és alarmant) i la quanitat de feines mal pagades que hi ha, els contractes de pràctiques i els becaris o els d’obra i servei.

Hem demostrat que el poble unit té molta força, doncs perquè no sumem les forces i lluitem per a canviar les condicions laborals? Quan diem que sí a una feina mal pagada, ho fem perquè sabem que si ens hi neguem, algú altre l’acceptarà. I es van malmetent les condicions laborals. Per a això ens hem format i estudiat? D’acord, hi ha qui està entre l’espasa i la paret, però què tal si, a banda de lluitar per la Independència de Catalunya, també lluitem per a una feina digna? Més important, crec!

 

Via-Catalana-Girones-CELIA-ATSET_ARAIMA20130911_0222_4 Últim vídeo promocio 17000_via_catalana independencia-622x400_622x400

Julian Assange, el Robin Hood de l’era digital

La digitalització de la societat ha canviat els costums i ha dissolt la frontera entre el que abans separava tant clarament la intimitat de l’àmbit públic. Ara, els dos conceptes es confonen i es barregen en la dimensió 2.0 i ho fan de manera eterna (no s’esborren mai).

Ja tothom sap que la informació que pengem a la xarxa sobreviu el pas del temps. Facebook guarda qualsevol dada, imatge o vídeo que pugem. Les aplicacions que ens descarreguem accedeixen a la nostra informació personal i s’intercanvien les dades des d’un suport a un altre: de l’ordinador, al mòbil, a la tableta i en totes direccions. Pot ser, com a mi em va passar, que em trobi una fotografia feta amb el mòbil al meu ordinador.

digital_pov

Google emmagatzema també les visites a les pàgines d’internet i genera un historial per a cada usuari. Si ens connectem a un aparell wi-fi d’un espai públic, com el d’un aeroport o el d’una cafeteria, qualsevol persona mínimament experta en informàtica pot accedir al nostre dispositiu mitjançant el router.

Per a més inri, la digitalització ha anat més lluny. Ha arribat a la sanitat pública. Hi ha una fitxa que recull les visites mèdiques i les receptes. De manera que si jo vaig al Centre d’Atenció Primària i el doctor em recepta un medicament, des de la farmàcia poden accedir a la meva fitxa i saber què m’he de prendre. La policia també crea un expedient nostre on va guardant la informació sobre delictes comeses o les faltes vials, i amb el DNI, quan et paren conduint, poden saber les multes que has tingut o si dus els papers en regla.

Els bancs també tenen informació nostra, les companyies aèrees, si comprem llibres a portals d’internet queden registrades les nostres cerques… en fi, el perfil virtual és exhaustiu i complet. D’acord, això està molt bé perquè ens alleugereix la feina. Si google no recordés les nostres cerques, la navegació per la xarxa seria més lenta. Però, hi ha una dobla cara: la informació és poder, i sempre hi ha qui se n’aprofita.

El juny del 2012 va sortir a la llum una xarxa de tràfic de dades on hi estaven implicades entitats bancàries, asseguradores, agències de cobrament de morosos, despatxos d’advocats i grans empreses que pagaven diners a funcionaris corruptes, a espies i a informàtics per a què els facilitessin dades d’usuaris als que volien coaccionar.

Tots tenim un perfil virtual que registra els moviments i algú amb poder hi pot accedir. De fet, google ha denunciat que sovint li demanen informació sobre els seus usuaris. Jo em sento desprotegida i en certa manera entenc l’actitud de Julian Assange, el defensor dels internautes, el Robin Hood de l’era digital. Ell va crear WIkileaks, una empresa que es dedica a la difusió de documents secrets. Així van sortir a la llum draps bruts que van tacar la majoria de dirigents occidentals. Bé, i ara Assange és una espècie de presó: es troba tancat a l’Assamblea equatoriana de Londres. Si surt al carrer el detenen.

julian-assange

Jordi Évole el va entrevistar en la darrer programa de Salados i li va preguntar sobre la transparència. Cal saber els moviments estratègics i geopolítics dels estats? Cal saber tot el que fan els nostres dirigents? L’argument d’Assange és: el poder (executiu legislatiu i judicial) té accés a les nostres dades. Perquè nosaltres no podem accedir a la seva informació? Al cap i a la fi, ells treballen per al poble.

Doncs em sembla un argument seductor. Em captiva i cada vegada que hi penso trobo que té molt sentit. Perquè no? Si ningú tingués res a amagar no hi hauria tant problema ni Julian Assange seria ara tancat a l’Assamblea. El món el mou per interessos que beneficien als que ja tenen poder. La meva manera de reivindicar aquesta situació tant desigual és recolzant Assange. De totes maneres, un consell: si voleu assegurar-vos la integritat, no feu res que vulgueu amagar. 

La màgia tarapèutica dels somnis

A la nit somniem. Cada nit i cada un de nosaltres somniem, el que passa que no ens en recordem. O no ens en volem enrecordar. El somni és un exercici que es pot aprendre, millorar, modificar i treballar amb una finalitat terapèutica. A això és justament al que es dedica la Pilar Blasco, una terapeuta de Terrassa que el proper 19 d’abril inicia un curs de somnis. En què consistirà exactament?

Durant el curs ensenyaré les claus subtils que permeten interpretar els somnis i entendre els missatges que s’amaguen sota uns personatges, escenaris i trames aparentment incoherents i sense sentit. Són les eines de la sabiesa interior, que ens porten descobrir el Mestre Interior.

medium_cat_sleeping

Perquè començant pel principi, un somni què és?

El dia i la nit són el mateix, som la mateixa persona i l’energia que creem o que vivim és la mateixa. Simplement, són dimensions diferents. A la vida ens traslladem, agafem el cotxe. Al somni ens comuniquen de forma simbòlica, no amb la paraula. És diferent. Però la substància que crea el somni és el mateix que crea el nostre escenari diari. És la nostra energia el que atrau un tipus de situacions o altres. El somni ens permet treballar allò que en el dia és tant difícil, perquè l’ego ens ho impedeix.

L’ego? què vols dir?

L’ego és la idea que cada un té de si mateix. És una idea que ens creiem i l’adoptem com a realitat. En general és la part negativa, és el que ens impedeix actuar segons el nostre Ser més profund. Per tant, incideix en la nostra energia i en el que atraiem.

D’acord. Això que em comentaves abans sobre l’atracció em recorda molt el missatge del llibre El secret, de Rhonda Byrne.

No l’he llegit. Tothom em diu: ah si dius el mateix que el llibre del secret. Però jo dic no en tinc ni idea. Sóc autodidacta. Vaig començar la carrera de psicologia, però vaig veure que ens intentaven programar i no em va agradar, així que vaig abandonar i vaig començar a investigar pel meu compte. Tot ve de dins, de l’experimentació, ni tan sols llegeixo. No vull que res m’influeixi ni ocupi espai al disc dur. Estic molt contenta de la meva decisió, però han estat setze anys d’experimentació fins a poder oferir una teràpia al món.

Com vas descobrir que a partir dels somnis podies curar?

Amb molta pràctica i experimentació. Jo escrivia els somnis i després els revivia. No serveix de res anotar-los i deixar-ho estar. S’han de sentir. I a mesura que els sentia, descobria jocs, comportaments, sensacions… i anava jugant i fent proves. Amb un somni transformava l’anterior, i això em va anar bé per curar-me a mi.

O sigui que els somnis han estat el teu camí cap a una vida sana? 

Sí. El somni és nostre, somniem cada nit i tota la vida. Entendre’ls ens farà la vida més fàcil. Ens ensenyen a parlar, a escriure, a sumar, però no ens diuen res sobre els somnis. I és una llàstima, perquè són una eina per a la transformació.

soñar

Però què tenen els somnis, d’especial? és per la connexió amb l’insconscient?

Els somnis ens revelen el material de l’inconscient. Durant el dia a dia no tenim temps per atendre aquesta informació, per això s’aprofita la nit. Es necessitarien moltes vides, per arribar a fer conscient tot el material inconscient.

Moltes vides?

Sí clar, moltes vides.

Però clar, a cada vida anem acumulant més material…

Sí, efectivament…

Però concretament, qua és l’inconscient?

Per a mi l’inconscient és tot allò que no es troba en una freqüència de llum còsmica. Vibra en una freqüència inferior i genera emocions que es projecten a l’exterior en forma d’històries, personatges, escenaris concrets… Tot això es va gravant emocionalment, en temps i espai i no es treballa mai.

Malgrat això, el que hi ha en l’inconscient incideix en la nostra vida. Per tant ho hauríem de treballar, oi?

Evidentment, perquè si no la nostra vida la fem a mesura que arriba. Constantment ens movem d’inconscient a conscient. Per tant, llegim els missatges que els altres projecten i, sense adonar-nos’en, emetem una resposta. Per tant, som aquí, però no som amos del que ens passa. La nostra atenció no és al present, i això provoca caos.

Què s’ha de fer aconseguir una vida 100% satisfactòria?

Cal trobar aquell estat energètic que fa que projectem una emoció determinada, així evitarem caure en els mateixos patrons. Si deixem de projectar una emoció concreta, deixarem d’atraure les mateixes històries, les que ens fan adonar que vibrem en aquesta emoció determinada. Constantment

I això es pot aconseguir amb els somnis?

A través dels somnis es pot vivenciar el teu camp energètic, fer-lo conscient, i així canviar aquest sentiment i canviar la teva vida.

Així que ja ho sabeu. Per a conèixer-se una mica més i aprofundir en el complex món interior! Accedeix a l’esdeveniment de Facebook i informa’t! 🙂

 

Cuina per a l’ànima i per a estalviar

Adaptar-se o morir, aquesta és la qüestió. El poder adquisitiu ha descendit i no queda altre remei que trobar solucions creatives. Una de les maneres d’estalviar és organitzar sopars a cases particulars, una tendència que s’està expandint amb força, perquè és plena d’avantatges: intimitat, proximitat, llibertat horària i culinària i caliu humà.

He fet una petita enquesta entre la gent del meu voltant: homes i dones d’entre 20 i 55 anys, del Vallès Occidental i del Barcelonès, amb feina o sense, casats i solters, i, en tots els casos, la resposta ha coincidit. Si es pot, s’organitzen sopars a casa. Aquesta pràctica ja fa temps que és habitual en ciutats com Londres, París o Amsterdam. A casa nostra ha arribat amb tardança i impulsada per la crisi, però ha arribat.

I jo que me n’alegro. Hi ha dos tipus principals de trobades-manduques: les d’estil Yo pongo (en què cadascú porta algun plat o beguda) i els de l’estil clàssic (l’amfitrió s’encarrega de tot). Tanmateix, sempre es vol quedar bé, un repte difícil d’assolir. La cuina requereix temps i experiència i jo, per falta d’aquests recursos, vaig visitar una botiga en què hi venen estris culinaris, Cook & Basics, a veure si trobava algun solució.

Em van explicar que un dels productes estrella són els de la casa Lekué. Fabriquen, principalment, envasos de silicona que permeten cuinar el menjar el microones de manera sana, ràpida i sense embrutar massa.

IMAG1342

D’altra banda, també obtenen molt d’èxit els estris pensats per a cuinar pels més petits, com els motlles per a fer piruletes. N’hi ha de dues cases, de l’alemana Birkmann (que us recomano que visiteu) i de la SilikoMart (que bàsicament fabrica motlles de silicona):

IMAG1343 IMAG1344

Tanmateix, el que més em va cridar l’atenció va ser la secció de dolços i pastisseria. Sí, ho confesso, sóc addicta als dolços, i a Cook & Basics es poden adquirir infinitat d’estris per a crear unes galetes, magdalenes o pastissos que siguin deliciosos i que, a més, captivin per la seva estètica creativa. Em vaig animar i vaig comprar un motlle en forma de cor per a fer galetes, un fondant per a recobrir-les i virutes de xocolata de color taronja per a decorar.

IMAG1377

La segona part del pla serà quedar amb una amiga, comprar els ingredients i passar-nos una tarda cuinant. I d’això és del que en tinc més ganes: d’una estona que faci olor de galetes, d’una estona de riures i de compartir, d’una estona de creativitat i de dolçura. D’això en dic cuina per a l’ànima, cuina gratificant i satisfactòria. De fet, a Cook & Basics, em van informar que cada vegada hi ha noies més joves i més mares que compren aquests estris per a passar un d’aquests moments gourmet. Great idea! 🙂 ja penjaré les fotos del resultat!

I, per cert, a la seva pàgina hi trobareu receptes i informació sobre els cursos que imparteixen a la mateixa botiga.

Terroristes de la política

Qui és el terrorista? Qui és l’amenaça? Al-Qaeda o les tropes internacionals? La realitat depèn de qui se la mira i, per desgràcia, sovint s’interpreta de manera tant diferent que una versió repela l’altra, com l’oli a l’aigua. Després d’haver vist l’últim capítol de la sèrie de televisió Homeland, una obra mestra creada per Howard Gordon, Alex Gansa i Giden Raff, entre d’altres, he estat reflexionant sobre el terrorisme i el sentit que té per a nosaltres, els civils corrents.

homeland

Primer us he de dir que us la recomano. Perquè fa pensar i perquè es posa a la pell de cada una de les parts implicades sense posicionar-se.

A més, cal destacar la magistral interpretació que Claire Danes fa de la protagonista, la Carri Mathison, una analista de la CIA que lluita contra el terrorisme. Va ser galardonada amb el Globus d’or a la millor actriu. L’altra actor principal és Damian-Lewis, que dóna vida a Nicholas Brody, un ex combatent de les tropes americanes que torna a casa després de vuit anys d’haver estat desaparegut a Afganistan. També broda el seu paper, però ha tingut la mala sort de compartir casting amb la Claire Danes, com al Cristiano li passa amb el Messi.

És una sèrie catalogada en el gènere de drama, perquè de tant real és trist. Però deixeu-me exposar les reflexions. Hi ha una guerra, la Guerra contra el Terrorisme, que va començar quan els Estats Units va envair Irak per acabar amb els polítics dolents que estaven fabricant armes de destrucció massiva. el país de la repressió despietada dels talibans. El poble vivia reprimit sota el malèvol Sadam Hussein i George Bush no ho podia sofrir, se sentia malament i no dormia bé a la nit. Hi havia una amenaça i l’havia de vèncer, ell, el president de tot el món.

Sí, molt bonic. Però una fal·làcia que no tindria sentit ni en una pel·lícula de Disney, on els dolents mira que són dolents. Hi ha molts països dominats per dictadors sense escrúpols. Perquè, doncs, salvar els irakians i no els zambians? O els Haitians? Se m’acuden molts motius: el petroli n’és un, per exemple. El control geo estratègic de la zona un altre. I després l’atac terrorista del setembre del 2011 els va anar com l’anell al dit. Justificació perfecte: guerra contra el terrorisme.

Un dels motius que a mi em fa més gràcia  és la supremacia americana. Pensen que són el millor país del món, el poble escollit. Què és aquesta broma del somni americà? Ells han estat molt llestos venent aquesta història. I tots els que els l’han comprada han pecat de frívols. Però és una arma de doble tall. Els americans es creuen tant perfectes que no saben fer autocrítica. I Sigmund Freud ja ho deia: “Ens podem defensar d’un atac. Davant els elogis, un està indefens”.

En tot això m’ha fet pensar la sèrie. Val la pena, eh? És objectiva i també mostra els episodis en què les tropes americanes assassinen nens, civils, dones i ferits. Però això s’amaga. Només expliquen que els islamistes són  . Mira, no sé qui és pitjor. I per a més inri, la fractura entre occident i Orient es fa més profunda. Quin sentit té?