Beneïts siguin l’art i la cervesa

Art i cervesa, dues paraules que per separat ja són molt xules, i que quan s’agrupen se sumen i es multipliquen fins a l’infinit (i més enllà). Per això, quan una companya del coworking, la Neus Casanova, dissenyadora i interiorista, em va proposar si volia participar en una exposició col·lectiva que estava organitzant en la cerveseria artesana Garage Beer Co li vaig contestar que sí.

Si expliquem els fets cronològics, el primer que he de mencionar és que em va preguntar si era artista. Feia poc que ens coneixíem, perquè vaig arribar fa poc en el co-working on sóc ara, i em va fer molta gràcia, la pregunta. Sóc artista? Quants de nosaltres hem sabut mantenir aquella creativitat i espontaneïtat que teníem de petits? Aquella capacitat de sorprendre’s i de ser crític davant el que veiem… Alguns més i altres menys. El cas és que em va captivar la idea de desenvolupar la meva faceta d’artista.

Li vaig contestar que era periodista, i ella em va dir que podia escriure un text, que després ja buscaríem la manera d’encaixar-lo. Una altra idea fantàstica. Així que em vaig posar a pensar en el cartell. Per a mi, el millor de la cervesa és el que significa assaborir-la. L’associo a un moment de pausa, de calma de desconnexió però alhora també d’unió amb un mateix. De desconnectar del soroll de la ment i de connectar amb els sentits. Hi ha qui en podria dir apologia de l’alcoholisme, però bé, sempre tenint en compte que s’ha de beure amb moderació.

I això és el que vaig voler transmetre en el cartell. Després el vaig enviar a Jorge Sandua, el founder i CEO de Putos Modernos, i ell el va dissenyar i il·lustrar.  El resultat ha estat meravellós. El dia de la inauguració els artistes teníem cerveses gratuïtes i va ser tot un luxe anar a la barra i dir que era artista.

Així és com ha quedat l’exposició. Va a dir que l’establiment és ple d’il·lustracions i d’obres d’art, així que val la pena fer-hi un cop d’ull.

IMG_20150125_115930

 

Aquesta és una de les meves il·lustracions preferides és la que veieu a la imatge de sota, de l’artista Adolf Rodríguez Guillen. Tots els cartells de l’expoisció es poden comprar pero, malauradament, aquesta no, perquè us hauríen d’endur la paret sencera i us sortiria molt car. Però hi ha un cartell de l’Adolf que està a la venda. 🙂 Animeu-vos a subhastar!

IMG_20150123_214358

A més, la cervesa del Garage Beer Co és artesana, feta allà mateix, un factor que posiciona el local com un espai únic i amb un valor afegit d’artesania i proximitat. Bebe y deja beber 🙂

10920922_564725466998437_2805552948683715095_n

 

 

IMG_20150123_214350

 

 

Alguns dels beneficis de tenir flors a casa és que milloren l’optimisme

És primavera, temps de regenerar, de tornar a néixer i a florir. Època de flors, de colors i… de pol·len, també! El cos demana flors. Ve de gust adornar els espais amb una planta o una flor. O és provable que molt hagueu regalat una flor a la vostra mare.

img_1967

Vaig decidir acostar-me a una de les floristeries més antigues de Sabadell: Carlota Segalà, per parlar amb la propietària, la qual pertany a la quinta generació de floristes i esbrinar la resposta a algunes preguntes com:

Quins beneficis aporta tenir flors a casa?

No m’havien fet mai aquesta pregunta. Però, et puc dir que veure flors alegra, perquè són de colors i són agradables de mirar. Alegren la vida i donen llum a la casa. És un punt de color que actua de manera terapèutica, perquè te les vas mirant i penses: ai que és maca. És una bellesa efímer, però bellesa.

Sí, a internet he llegit que milloren l’optimisme, purifiquen l’aire, disminueixen la pol·lució i redueixen els nivells de soroll.

Esacte, sí, a tot li trobo el seu sentit. Excepte a l’últim, a que reduexien els nivells de soroll. Això no m’ho explico. Però la resta sí, és lògic. Per això que et deia, són agraïdes de veure.

De fet, a tu se’t veu molt alegre i optimista.

No ho sé. M’agrada molt la meva feina, però també tinc els meus dies. Per exemple, el Sant Jordi és una dia terrorífic. Peró sí, m’encanta la feina. No obstant això, el meu ofici és dur. Té una part molt bona: la de crear, de fer rams, d’adornar un casament i que la gent quedi impressionada. Però hi ha una part que no es veu que és la de vés corrents a Vilassar (comprar és bonic, però roba molt de temps), torna i posa la flor amb aigua, talla-la i adapta-la, neteja la brutícia, canvia les aigües dels gerros. És una feina amb un desgast físic i psíquic molt gran.

IMAG1535

Psíquic perquè?

Per la crisi. Es treballa amb por. No saps si la flor que t’han venut és freca o no. Si el client se l’endurà i se li pensirà l’endemà i se’t queixarà. Treballem amb tensió. Des de fa cinc anys només tinc un lema: mantenir els clients que tinc. Ja no pretenc guanyar-ne més. Abans el lema sempre el canviava, però des de fa cinc anys que no aspiro a més que mantenir la clientela.

Quin tipus de clientela tens?

Tenim una clientela de fa més de trenta anys, amb una mitja d’edat de 45 anys.

Clar, véns d’una família de floristes.

Sí, la casa es va fundar el 1868. El lema a casa meva és donar qualitat. L’únic que jo vull sentir és el que va dir una senyora la setmana passada, que va dir: el ram m’ha durat tres setmanes! Aquest és el meu objectiu.

Quina és la clau de l’èxit, de la floristeria?

És fer la feina ben feta, ser simpàtica, perquè ara amb la crisi, per més que facis un ram preciós, si tractes els clients amb despreci, no tornaran. Ser en un lloc cèntric també ajuda. Jo, en broma, sempre dic que sóc a segona línia de mar, però veig el mar. Perquè des del carrer Borriana veig el passeig.

img_1970

Sí, és veritat, el lloc és molt cèntric i els finestrals de la botiga diria que també ajuden a captivar clients. 

Sí. Durant dotze anys, vaig treballar a la botiga de la meva mare, que s’ubicava al número 10 de la Rambla. Va ser dur perquè el taller allà estava en una habitació d’interior, sense finestres, on havíem de treballar amb la llum d’una bombeta. Vaig tenir molt clar que la llum del sol és crucial. Quan em vaig traslladar al carrer Sant Joan, el 1993, ja vaig buscar un emplaçament amb força llum. I ara aquí fins i tot veig el cel! Això sí que és un luxe.

I tant! tota una sort. Veig que t’has sabut reinventar.

Sí, un dels altres punts forts és la innovació. Si jo fes les mateixes coses que fa vint anys, el públic es cansaria. Per tant, intento embolicar diferent, canviar la llaçada, busco combinacions de colors exòtiques, porto materials nous. Per exemple, ara he portat material galbanitzat en testos i jo en tinc l’exclusiva a Sabadell. Procuro oferir un valor afegit.

IMAG1536

Tal i com es veu a la imatge, la Carlota ha trobat una manera diferent d’embolicar les roses: dins un test galvanitzat i amb una cinta de la bandera catalana.

Fas art floral?

Sí, he estat professora a l’escola d’art Floral de Barcelona. Jo i un grup de professors vam aconseguir que la Generalitat homologués els estudis de florista i tot i que quan jo vaig començar a estudiar no hi havia ni una sola escola, ara hi ha l’escola catalana i l’escola espanyola. A més, vam aconseguir que s’homologués el  Diploma Oficial de Florista. Tanmateix, la llei no obliga a ningú a tenir un títol de florista per obrir una floristeria. Si vols, tu, demà, pots obrir una floristeria.

O sigui que la llei es va quedar a mitges: va homologar el títol de florista però no el reconeix com un requisit per a obrir una floristeria.

Exacte. Qualsevol persona pot obrir una floristeria. En canvi, a altres països, com a Suïssa, a Suècia, al Regne Unit, per a muntar una floristeria, has de tenir una titulació. Però clar, jo penso que si no es fa el curs, és difícil de resistir. L’escola d’art floral t’ensenya a fer un negoci, hi ha un a b c. Això sí, mai s’ha de perdre el propi tarannà.

Sí, això no m’extranya. Espanya és diferent. En fi, i ara ets professora?

No, ja no. M’ho passava molt bé impartint classes, però no tinc temps.

En aquest sentit de la docència, ara faràs uns cursos de floristeria. En què consistiran?

Mira, això ha estat idea d’una veïna, la Pepa, que s’ha ofert per organitzar un curs els dilluns el matí, que és el dia que tanquem, el matí. Ella em busca la gent, perquè jo li vaig dir que no tenia temps. Farem una prova; la idea és fer una sessió breu, perquè la gent agafi ganes i il·lusió de cuidar les flors. Un dia ensenyaré a fer un ram de roses, un altre dia un saquet, quan arribi el Nadal tot girà al voltant de les flors típiques de l’època. És perquè la gent s’ho passi bé i gaudeixin d’una estona que pot ser fins i tot terapèutica.

Terapèutic?

Jo penso que els que poden venir a fer el curs, serà una estona de relaxació, de treballar amb les flors i és una activitat molt gratificant. A més, ho posem molt bé de preu perquè la gent ho pugui fer. Val entre 20 i 25 euros i és un preu que evitarà que m’enganxi els dits amb les flors

A tall de curiositat, és cert que si es parla amb les flors, creixen més sanes?

Penso que això és una fantasia, però penso que si tu parles amb les flors és que te les mires i que les cuides. I va més per aquí. Qui parla amb les flors els presta atenció, per tant, així creixen més. Però jo no he parlat mai amb les flors.

Jo aposto pels sabors autèntics. Per la cervesa artesana

Esteu cansats de que totes les cerveses tinguin el mateix gust? A la majoria de locals hi ha diferents marques, però són molt semblants entre elles i al final… avorreixen. Per això us animo a provar nous gustos, a experimentar sensacions i a deixar-vos seduir per la cervesa casolana. Tinc el plaer de presentar-vos la Microcerveseria, passeu…

04

S’ubica al número 93 del carrer l’Estrella, al centre de la ciutat. El van obrir el març del 2011 dos amics que es coneixien des de feia temps: l’Oriol i el Roger Plata, (són els de la fotografia de sota),

IMG_4417

es van constituir com a Or i Plata S.L i van crear aquesta Microcerveseria. Els hi he fet una entrevista i m’han respost tots els dubtes. Com va sorgir la idea de muntar la cerveseria?

Resposta: Quan l’Oriol va començar la universitat, es va comprar un kit per a fer cervesa de 25 litres i un dia vam fer cervesa a casa. Ens va agradar i en fèiem dues vegades l’any. De mica en mica ens anàvem engrescant i en fèiem cada vegada més sovint, i en broma comentàvem que ens hi podríem dedicar. I, mira, al final, ja ho veus.

Com valores els resultats?

Tenint en compte l’estat de l’economia, estem contents. La veritat és que veníem de sectors molt diferents. L’Oriol és enginyer electrònic i jo era oficial de la marina marcant. Sí que teníem experiència en l’elaboració de la cervesa, però no en el funcionament d’un local. Ho hem anat aprenent sobre la marxa i de moment ens en sortim. Ho valorem positivament.

Efectivament, la Micro acostuma a estar plena. Creus que és el moment de ser emprenedors?

La paraula emprenedor s’ha posat de moda els últims anys. Ara, com que estem en crisi, tots ens hem de reinventar, tenir idees… De persones amb ganes d’engegar negocis sempre n’hi ha hagut, el que passa que ara se’ls hi ha posat una etiqueta. Per tant la meva opinió és que es faci si se’n tenen ganes. Però que ningú es deixi endur per la moda de ser emprenedors.

03

El procés creatiu d’elaborar una cervesa com és? M’imagino que és com la cuina, que s’ha de conèixer les qualitats de cada ingredient.

Bé, sí, com la cuina, això també és típic d’avui en dia. Quan es parla de cuina tothom s’imagina les creacions de Ferran Adrià o de Carme Ruscalleda i s’obliden que darrera de les presentacions i esterificacions hi ha una feina constant de tractament amb la matèria prima, de neteja… la part creativa hi és, però més enllà hi ha la realitat. Vull dir que aquest romanticisme està molt bé, però, perquè m’entenguis, dediquem igual de temps a netejar que a fer cervesa.

I això?

La cervesa es treballa amb unes condicions de neteja gairebé extremes. No arribem a l’esterilitat d’un quiròfan, però el material ha d’estar desinfectat. Perquè hi ha una part en què hi intervenen microorganismes i han de ser els de la cervesa en concret. No es poden barrejar amb res més. Si no, no funciona.

IMAG1380

Quantes cerveses teniu? 

En tenim tres de fixes i alguna altra que va variant segons el moment de l’any. Solem tenir la Robust Porter: Cervesa negra de sabor torrefacte per la malta negra. És corpulenta i nutritiva, però al mateix temps suau i fàcil de beure). La Bitter: Com diu el seu nom, és una cervesa amarga, però aromàtica i equilibrada amb les maltes caramel·litzades. Derivada originalment de la Pale Ale anglesa (cervesa pàl·lida). I la Blonde: cervesa rossa típica de Bèlgica, dolça i de graduació alcohòlica mitjana-alta. Lleugerament especiada, amb reminiscències a coriandre.

Jo les he tastat i cada una és autèntica i peculiar. Són clarament diferentsi es poden distingir amb certa facilitat. És aquest el vostre valor afegit?

Sí, nosaltres el primer que oferim és diversitat. Després, un altre punt a favor és que no pasteuritzem la cervesa, cosa que afavoreix la funció nutricional. I tot això sense oblidar la qualitat. Hi estem molt bolcats, a aquest punt.

I tot això a un bon preu: 2 euros amb quaranta cèntima la mitja pinta. El mateix que es paga per una Estrella Damm, una Heineken… o qualsevol de les grans marques.

Això nosaltres no ho entenem. Com pot ser que les altres cerveses valguin el mateix? Aquestes cerveses que comentes, les industrials o les de producció massiva, són molt semblants entre elles. Són de tipus label, es fermenten a altes temperatures perquè el llevat no generi gustos estridents, i porten baixa concentració de llúpol, és a dir, poc amargants. I, normalment, s’utilitzen adjunts com blat de moro o arròs per suavitzar el gust i abaratir costos. Al final, totes aquestes marques juguen a ser la mateixa cervesa. I al mateix preu que nosaltres. No sé si és el distribuïdor, el fabricant, el venedor final o què passa però hi ha algun punt que grinyola

Així que les microcerveseries teniu un espai per a descobrir i un lloc per créixer.

Sí, hi ha molt a fer. A Estats Units el que més es porta ara són les cerveses artesanes. Res de vins ni de gintònics. Les cerveses. I és probable que aquesta moda acabi saltant cap aquí.

Els hi desitjo molta sort. Salut!capsal-bo-1

Cuina per a l’ànima i per a estalviar

Adaptar-se o morir, aquesta és la qüestió. El poder adquisitiu ha descendit i no queda altre remei que trobar solucions creatives. Una de les maneres d’estalviar és organitzar sopars a cases particulars, una tendència que s’està expandint amb força, perquè és plena d’avantatges: intimitat, proximitat, llibertat horària i culinària i caliu humà.

He fet una petita enquesta entre la gent del meu voltant: homes i dones d’entre 20 i 55 anys, del Vallès Occidental i del Barcelonès, amb feina o sense, casats i solters, i, en tots els casos, la resposta ha coincidit. Si es pot, s’organitzen sopars a casa. Aquesta pràctica ja fa temps que és habitual en ciutats com Londres, París o Amsterdam. A casa nostra ha arribat amb tardança i impulsada per la crisi, però ha arribat.

I jo que me n’alegro. Hi ha dos tipus principals de trobades-manduques: les d’estil Yo pongo (en què cadascú porta algun plat o beguda) i els de l’estil clàssic (l’amfitrió s’encarrega de tot). Tanmateix, sempre es vol quedar bé, un repte difícil d’assolir. La cuina requereix temps i experiència i jo, per falta d’aquests recursos, vaig visitar una botiga en què hi venen estris culinaris, Cook & Basics, a veure si trobava algun solució.

Em van explicar que un dels productes estrella són els de la casa Lekué. Fabriquen, principalment, envasos de silicona que permeten cuinar el menjar el microones de manera sana, ràpida i sense embrutar massa.

IMAG1342

D’altra banda, també obtenen molt d’èxit els estris pensats per a cuinar pels més petits, com els motlles per a fer piruletes. N’hi ha de dues cases, de l’alemana Birkmann (que us recomano que visiteu) i de la SilikoMart (que bàsicament fabrica motlles de silicona):

IMAG1343 IMAG1344

Tanmateix, el que més em va cridar l’atenció va ser la secció de dolços i pastisseria. Sí, ho confesso, sóc addicta als dolços, i a Cook & Basics es poden adquirir infinitat d’estris per a crear unes galetes, magdalenes o pastissos que siguin deliciosos i que, a més, captivin per la seva estètica creativa. Em vaig animar i vaig comprar un motlle en forma de cor per a fer galetes, un fondant per a recobrir-les i virutes de xocolata de color taronja per a decorar.

IMAG1377

La segona part del pla serà quedar amb una amiga, comprar els ingredients i passar-nos una tarda cuinant. I d’això és del que en tinc més ganes: d’una estona que faci olor de galetes, d’una estona de riures i de compartir, d’una estona de creativitat i de dolçura. D’això en dic cuina per a l’ànima, cuina gratificant i satisfactòria. De fet, a Cook & Basics, em van informar que cada vegada hi ha noies més joves i més mares que compren aquests estris per a passar un d’aquests moments gourmet. Great idea! 🙂 ja penjaré les fotos del resultat!

I, per cert, a la seva pàgina hi trobareu receptes i informació sobre els cursos que imparteixen a la mateixa botiga.

Els quadres, l’ingredient decoratiu que marca la diferència

La decoració de la llar és un dels ingredients que marca la diferència entre una casa i una llar. És vital sentir-se a gust enmig de les quatre parets on ens retirem a descansar, on passem els caps de setmana i on organitzem reunions amb amics. Bé, els que es troben a l’atur s’hi passen més hores del compte, d’acord. Però la proposta d’avui serveix per a tothom.

Estic pensant en un quadre. Crec que quan una persona té aquesta necessitat, és un indici que s’està fent gran. Els adolescents ja passen amb els pòsters de la Super Pop, i els infants ni tan sols hi pensen. En la vida d’una adult, arriba un moment en què apareix la idea del quadre. A la meva família és tradició servir-se d’aquest element decoratiu. Bé, el meu avi comet l’error de posar-ne tants en una sola paret que anul·la la bellesa de les peces. I en lloc de donar personalitat a l’ambient, més aviat atabala. Consell gratuït: cal evitar caure en el barroquisme.

El que tenia clar era que volia que fos un quadre d’autor, carregat d’autenticitat i de peça d’edició limitada. Les reproduccions del Ikea em semblen banals. Quin sentit té comprar la reproducció d’una fotografia a mida XXL, pagar gairebé noranta euros, i penjar-lo a casa sabent que cada dia se’n venen milers d’exemplars per tot el món?

No, no era la meva idea. Tampoc volia gastar-me massa diners, perquè estic en crisi. I el dia menys pensat vaig trobar la solució: es diu Glòria Gómez. Ella explica: “La meva passió per la pintura va néixer a l’escola, en una classe d’extraescolar. M’apassionava com pintava aquell professor i m’agradava dibuixar i pintar, així que vaig insistir els meus pares fins que em van apuntar a classes de pintura”.

Aquests fets van passar el 1992 i des d’aleshores la relació entre la Glòria i la pintura ha estat més o menys intensa, però mai ha desaparegut. Al principi es va centrar en aprendre a utilitzar els diferents materials, a saber com reaccionaven i a dominar cada tècnica. Quan va tenir tota la teoria controlada, va fer un pas endavant i va seguir pintant, però tan sols ho feia per gaudir i pintava el que li agradava.

“Vaig anar un any a treballar a Austràlia, a un despatx d’arquitectura, i aprofitava les estones lliures per visitar museus i fer turisme. Vaig descobrir l’art aborigen, que es caracteritza per a utilitzar colors naturals, per una tècnica basada en el punt i per inspirar-se en el que trobem a la natura. I me’n vaig enamorar”, recorda la Glòria.

Per això, alguns dels seus quadres més famosos i representatius és, per exemple, el que es titula Ones, que podeu veure a continuació:

ones

Un dels meus preferits és L’home i la dona:

image8

I, per últim, també destaca la col·lecció d’art infantil, que la Glòria va crear quan va ser mare “i no trobava res que em satisfés i vaig optar per crear la meva col·lecció”. Totes les peces es poden adquirir per un preu molt assequible, que no puja dels cent euros, i amb el valor afegit de ser una edició limitada creada a la llar d’un artista amb el caliu dels seus pinzells i materials. Només queda afegir que es fan quadres a mida, seguint les peticions dels clients. Us deixo el link a la seva pàinga web, GQUADRES, on trobareu més informació! 🙂

elefantet-rosa

Tocs, una botiga de moda on també s’hi adquireix el valor de la humanitat

Per Nadal, vaig dedicar uns quants articles a recomanar botigues on es poden adquirir productes autèntics, diferents i fets amb amor. Objectes que poden fer la vida més fàcil o més dolça, depèn del cas. Ara la bogeria nadalenca que incitava a comprar s’ha acabat. Però seguim en crisi i, en els temps que corren, val la pena saber comprar bé.

“Cal serenitat”, observa la Mayte Soler, la propietària de Tocs, una botiga de roba de Sabadell. És a ella a qui he anat a veure i de qui us vull parlar.

190772_1004457049071_3934441_n

Tocs és una botiga de roba, sí, però allà s’hi adquireix molt més que indumentària. S’hi compra disseny i qualitat en el teixit; s’hi compren peces que són boniques en si mateixes i que transcendeixen els efímers cànons de la moda. És a dir, tal i com explica la Mayte: “Les peces que trobem aquí poden durar deu anys, perquè estan tant ben fetes que conserven la seva bellesa intrínseca”.

A Tocs hi ha roba de dissenyadors catalans i espanyols, alguns d’emergents –com Name o Who– i d’altres de consagrats –Josep Font, Celia Vela oTxell Miras–.

375283_2598839907646_2028433830_n

“Hi ha gent que compra roba per demostrar el seu poder adquisitiu i els agrada ensenyar la marca. La moda catalana mai ha entrat en aquest joc, perquè ve d’una tradició del bon tall i del bon teixit. Barcelona era una capital cosmopolita des d’abans de la guerra i el vestir era un segell d’identitat que buscava la modernitat, la sobrietat, la qualitat i el bon tall”, observa la Mayte. La moda catalana, exceptuant comptats exemples (els que confirmen la regla), segueix aquesta tradició. Hi ha pocs dissenyadors que exterioritzin la marca, el segell l’impremten en els teixits i al intentar explicar una història a través de cada peça. Això és la marca personal de Tocs: peces que no passen de moda.

Però hi ha molt més. La botiga va obrir les portes fa onze anys, i onze anys donen per molt. En aquest temps en què la Mayte s’ho ha passat “bomba” també l’ha aprofitat per fer partícip a tothom qui ho ha volgut del particular món de la moda. L’ha mostrat en els seus tres-cents seixanta graus. I és que tant bon punt organitzava un berenar per reunir dissenyadors i clientes, com convidava les clientes a les desfilades o fins i tot muntava un sopar seguint la recepta d’un dissenyador.

Aquesta proximitat entre propietària i clienta és un dels trets distintius de Tocs i un dels valors afegits. A més, el tracte que ofereix la Mayte és impecable i els seus consells a l’hora de vestir resolen molts maldecaps. “Però a més jo de cada clienta també n’aprenc alguna cosa. He tingut la sort de rebre la visita de clientes molt sensates i aquí hi hem viscut històries molt maques. Per exemple, recordo una vegada que una noia es va posar malalta i totes les altres clientes la vam anar a veure a l’hospital”

“Ara hi ha crisi econòmica, això ningú ho nega, però per damunt de tot també hi ha una crisi de valors. Els temps estan canviant i ara ja no compten ni els diners ni les possessions. El que val és ser persona i posar elevades dosis de realitat i de passió en el que es fa. Per això, els dissenyadors que posen el millor de si mateixos són els que han triomfat, en aquests temps difícils”, destaca la Mayte. I aquesta mateixa premissa explica el seu èxit.

Com si cada dia fos Nadal, a Ca la Pepita

Ja està, ja han passat aquests tres dies d’àpats abundants i ostentosos. Prova superada amb èxit, perquè m’he controlat en les quantitats (més o menys). He de reconèixer que m’encanta veure una taula parada amb gust i farcida de menjar cuinat amb paciència i fent xup-xup. No hi ha res millor que dies de festa, de bon menjar i de companyia agradable.

IMAG1175

Però s’ha de menjar bé durant tot l’any. “A la meva botiga hi ha clients que només vénen per les festes, a comprar-nos gènere que saben que els farà quedar bé”, revela el Josep, un dels propietaris de Ca la Pepita. Així arribem a la tercera recomanació, després de Cafestes (botiga de cafès i tes, i petits tresors per acompanyar) i de La Mirada Art de Butxaca (on es compren joguines que semblen obres d’art).

Ell fa quaranta-quatre anys que treballa al peu del canó d’aquesta carnisseria fent equip amb la Pepita, la seva dona. “Quan vam començar hi havia més de trenta comerços similars al barri. Ara som pràcticament els únics que quedem”, ressalta ell.

IMAG1190

Això fa pensar. Com pot ser que en qüestió de trenta anys hagin desaparegut quasi totes les carnisseries? A Ca la Pepita, s’hi venen únicament productes ecològics i artesans. La vedella, el pollastre, l’embotit i la major part de les verdures provenen de cultius i de granges ecològiques que fugen dels pesticides, dels adobs i de la producció desmesurada. Aposten per un producte de qualitat, per una carn que quan es cou a la paella o a la planxa no es redueix a la meitat mentre elimina una quantitat ingent d’aigua que no se sap ben bé d’on surt.

Jo sóc testimoni de les seves hamburgueses, botifarres i filets. És una carn que fa bona olor quan es cuina (no com altres que he comprat i després de passar-les per la paella les he hagut de tirar de la pudor que feien) i que té un sabor molt diferent del que té la carn que s’adquireix a altres llocs, com les grans superfícies. I pel que fa a la fruita i a la verdura, si no és tota ecològica, és perquè així abasteixen de més varietat tot l’any. Si no, tan sols hi hauria producte de temporada, la qual cosa limitaria molt.

IMAG1186

“El preu és el que és, però el consumidor ha de valorar què prefereix –explica el Pep, qui afegeix:– De cos només en tenim un i ens ha de durar tota la vida. Hem de pensar què ingerim i tenir en compte que el nostre organisme acumula els productes químics que mengem”. Hi ha estadístiques que demostren el canvi en els anàlisis d’una persona que menja productes naturals i d’algú altre que s’alimenta bàsicament de gènere provinent de cultius no ecològics.

És obvi que ara hi ha crisi, però la salut és primordial i el menjar un plaer, així que val la pena triar bé. Si ho dubteu, us animo a que proveu vosaltres mateixos la carn i les verdures de Ca la Pepita. El resultat es notarà en el sabor de les receptes que prepareu. Serà com si cada dia fos Nadal! 🙂 Bon profit.

P.D.: Per cert, s’ubica al número 41 del carrer Paco Mutlló, a Sabadell