To be young gifted and white

Comparto con vosotros un texto que he escrito para ForteCros&Partners, uno de mis últimos clientes. Con ellos estamos empezando un ciclo de retratos a modelos y a artistas titulado Portraits of Human Beings, en el que queremos mostrar la cara más profunda de las personas. Para escribir el texto me he inspirado en la letra de la canciónTo Be Young, Gifted and Black, de Nina Simone. Se inspiró en Lorraine Vivian Hansberry, la primera afroamericana en escribir una obra de teatro que fue representada en Broadway. Lorraine se convirtió en un símbolo de la lucha racial y la discriminación por el color de la piel. La canción de NIna Simone fue un canto a la igualdad. Escúchala mientras lees, creo que es la banda sonora adecuada para la ocasión.

“To be Young, gifted and black, oh what a lovely precious dream”, hace la canción de Nina Simone. Es igual cuál sea el color de nuestra piel, porque lo que nos une es mucho más de lo que nos separa, y ser joven y talentoso es bonito y agradable en cualquier rincón del mundo.

Y la siguiente estrofa va un poco más allá: “When you are young, gifted and black, your soul’s intact”, es decir, cuando eres joven y talentoso, tu alma está intacta. Detrás de la piel, de una foto, de un vestido, de una estatura, de un cuerpo, detrás de todo ello habitan las emociones y ahí no importa ni el color, ni el género ni la edad ni el origen. Solo hay alma.      

Noora+Lappi+-+Edu+Forte

Así que con este post empieza un ciclo de entrevistas con el que queremos retratar con más profundidad el alma de nuestras modelos. Esta finesa de veintitrés años, Noora Lappi, (Uno Models) tiene una mirada fresca y apasionada que refleja también su dulzura y un espíritu rebelde que la lleva a vivir su día a día con pasión.

“Gracias a mi trabajo, estoy conociendo muchos países, culturas distintas y personas muy interesantes que me enriquecen y de las que aprendo”, revela ella, y añade: “Viajar es una parte muy positiva de mi trabajo, pero también tiene sus inconvenientes: estoy lejos de mi familia y amigos y, claro, a veces les hecho de menos”. 

En todo hay un lado positivo y otro menos positivo. “En mi trabajo es muy difícil planificar, porque nunca sé donde voy a estar mañana, y eso a veces me corta las alas, pero otras me las da”. Noora ha trabajado por Levi’s y su ilusión es trabajar con “un equipo agradable y en los que se priorice la creatividad”, resume.

“To be Young, gifted and black, open your heart to what I mean.”

La locura

la-concha-emblematica-del-camino-de-santiago

 

“Me volví loco cuando comprendí que tenía que amar hasta la locura, cuando supe que el Amor no admite medias tintas, ni acepta amantes tibios.

Perdí el juicio cuando me negué a matar los retoños del Amor en mi pecho, cuando me enfrenté al mundo por defender mi derecho a amar, aun a sabiendas de que ni siquiera mis amigos me comprenderían.

Me volví loco cuando toda la gente me trató de loco, por querer amar según el Amor y no según sus creencias sobre el Amor. Nadie es loco para sí mismo, sino sólo para los que dictaminan los límites entre la cordura y la locura.

Me volví loco por Amor. Y desde entonces recorro los caminos, llevando mi delirio contagioso a los cuerdos desesperanzados y a los sensatos de mirada apagada que se atreven a hablar conmigo, esperando el día en que todos comprendan que los locos son ellos, por ser peces y no atreverse a nada, por ser aves y no atreverse a volar”

 

Fragmento del libro El peregrino loco, de Grian3594998_249px

 

La locura y la cordura, dos caras de la misma moneda. Ojalá hubiese más locos que amasen sin tapujos. Y cuando digo amar, me refiero a cualquier cosa o situación. Se aman personas, evidentemente, pero la gracia está en poner amor a todo lo que se haga. Sentir pasión por lo que nos rodea, por la rutina del día a día y encontrar el lado positivo dentro de cada momento.

5 motius pels quals m’agrada Polseres vermelles

Vaig directa al gra:

. perquè els drames formen part de la vida i els Polseres els afronten amb naturalitat, valentia i esperança, justament com s’han d’afrontar. Em dóna força per tirar endavant i em recorda que la vida no és flors i violes. La rutina a vegades ens arrossega i ens desconnecta de nosaltres mateixos i ens oblidem del que realment És.

21016

. perquè és una oda a l’amistat. Els amics són un dels pilars de la meva vida. Tinc amics-amics d’aquells de veritat, que valen més que tot l’or del món, que sempre hi són i que mai em deixen sola. I jo sóc també al seu costat. La relació entre els Polseres de la sèrie també és així d’intensa, i m’encanta.

. Per l’impecable actuació dels actors. Alex Monner, qui dóna vida al Lleó, borda el seu paper. No fa de més ni de menys, i és un exemple a seguir per a tots els altres. En general, les interpretacions són creïbles i aporten veracitat, al mateix temps que commouen. No sé fàcil d’aconseguir, i ho valoro.

. Perquè transforma el negatiu en positiu. És una sèrie inspirada en l’experiència personal de l’Albert Espinosa, el guionista i creador de la idea original. Ell va patir càncer i va perdre un pulmó, una cama i una part del fetge. Va viure situacions molt traumàtiques, però en va saber treure la part positiva i, el que és més important, vèncer l’adversitat i tirar endavant.

. perquè plorar neteja els ulls. Les lents de contacte impedeixen una bona humidificació de la còrnia, així que després de dotze hores d’ús, em queden els ulls vermells. I plorar neteja. Els dilluns vaig a dormir amb els ulls ben blancs i brillants.

Per tot això, jo la recomano

El meu adéu a Bebo Valdés

Clica el play i tanca el ulls. Escolta la música. Sent com els ritmes es van colant pels teus timpans, per les puntes dels teus dits, de cada dit. Deixa que les notes rellisquin gola avall i t’acariciïn la panxa. Deixa que l’aire cubà t’inundi els pulmons i els ompli de blau de mar, d’olor a rom amb menta i de calor. Sense que te n’adonis començaràs a moure els malucs i els peus se t’emportaran a la pista.

El so vellutat de les trompetes sacseja el cor suaument i transporta a un lloc on l’alegria regna de manera senzilla, on la humilitat i la passió es traspuen a cada compàs, a cada acord i a cada nota. El ritme persuasiu dels temes de Bebo s’enganxen, mouen l’energia, regeneren i rejoveneixen.

Tot això és el món de Bebo Valdés, d’un artista que acariciava el piano i que es va inventar el seu propis ritme: la batanga. Durant els anys cinquanta va ser un mite internacional, que va tocar al costat d’artistes de la talla de Nat King Cole o de Lucio Gatica. Va néixer a Quivicán, Cuba, el 9 d’octubre del 1918. Duia la música a la sang i abans de marxar del seu petit poble i traslladar-se a La Habana, va fundar amb un amic de la infància la primera orquestra, anomenada Valdés-hernández. Des d’aleshores va compaginar el piano amb la seva vocació d’arranjador i de compositor.

Del seu primer matrimoni amb una cubana en va néixer Chucho Valdés, qui també ha fet fama en l’àmbit musical. De fet, l’últim disc de Bebo fou: “Bebo y Chucho, juntos para siempre”, en què els dos fan un repàs dels temes cubans i Bebo els interpreta magistralment.

Tanmateix, Bebo, el 1960, durant una gira mundial, va decidir exiliar-se a Estocolm. Es va casar amb la Rose-Marie Perhson i durant gairebé tres dècades va viure allunyat del caliu musical, tan sols tocava el piano en un hotel. Per sort, el 1994, el va trucar el músic Paquito D’Rivera i el va invitar a gravar un disc: Bebo rides again, una col·lecció de clàssics cubans i de temes originals de Valdés.

1363976182_566151_1363977522_noticia_normal

El 2000 va ser el cineasta Fernando Trueba qui el va invitar a participar a Calle 54, on va néixer una amistat profunda, que els uniria per sempre. En aquell moment Bebo es va retrobar amb el seu fill Chucho i els seus vells amics: Israel López y Patato Valdés. Trueba va aprofitar l’avinentesa de la seva trobada i els va enregistrar en un disc: ‘El arte del sabor’, que va obtenir el Grammy al Millor Àlbum Tropical Tradicional el 2001. Va ser el primer Grammy dels nou que rebria Bebo en els següents anys, gràcies a la col·laboració amb el cineasta espanyol. Us recomano que llegiu l’article que Trueba ha publicat a El País, on ens mostra un Valdés molt humà. Destaco frases com:

“A Bebo no le gustaba hablar de política. Pero rara era la entrevista que no le preguntaban por Cuba, Castro… “Yo solo quiero hablar de música. No soy político”. Alguien le dijo una vez: “Entonces usted no piensa volver a Cuba mientras Castro esté vivo”. Bebo, sorprendido, lo miró: “¿Por qué usted dice eso? Sí, yo podría volver a Cuba con Castro vivo, perfectamente. Incluso con Castro de presidente. Eso sí, siempre que sea porque los cubanos lo han elegido”. ¿Es posible una mayor limpieza moral?”

“Su único credo político era la Constitución cubana de 1901 según la que “todos los cubanos son iguales, sea cual sea su raza, sexo o religión, con libertad de expresar su opinión de palabra o por escrito, viajar libremente dentro y fuera del país, etc, etc…”.”

“Cuando tocabas sus manos te daba la sensación de que ahí residía el misterio, eran fuertes y delicadas. Como su música. Bebo no tocaba el piano. Lo acariciaba. Su sentido del tiempo era mágico. Te dejaba suspendido entre dos notas. El alma se te encogía. Poseía “el secreto”.”

Finalment, per a mi, Bebo Valdés, és l’essència de Chico & Rita. Ell és serenitat, passió i entrega total. Humilitat i responsabilitat. El meu adéu a Bebo Valdés és un: “sempre et tindré present”. Gràcies, Bebo.

Els quadres, l’ingredient decoratiu que marca la diferència

La decoració de la llar és un dels ingredients que marca la diferència entre una casa i una llar. És vital sentir-se a gust enmig de les quatre parets on ens retirem a descansar, on passem els caps de setmana i on organitzem reunions amb amics. Bé, els que es troben a l’atur s’hi passen més hores del compte, d’acord. Però la proposta d’avui serveix per a tothom.

Estic pensant en un quadre. Crec que quan una persona té aquesta necessitat, és un indici que s’està fent gran. Els adolescents ja passen amb els pòsters de la Super Pop, i els infants ni tan sols hi pensen. En la vida d’una adult, arriba un moment en què apareix la idea del quadre. A la meva família és tradició servir-se d’aquest element decoratiu. Bé, el meu avi comet l’error de posar-ne tants en una sola paret que anul·la la bellesa de les peces. I en lloc de donar personalitat a l’ambient, més aviat atabala. Consell gratuït: cal evitar caure en el barroquisme.

El que tenia clar era que volia que fos un quadre d’autor, carregat d’autenticitat i de peça d’edició limitada. Les reproduccions del Ikea em semblen banals. Quin sentit té comprar la reproducció d’una fotografia a mida XXL, pagar gairebé noranta euros, i penjar-lo a casa sabent que cada dia se’n venen milers d’exemplars per tot el món?

No, no era la meva idea. Tampoc volia gastar-me massa diners, perquè estic en crisi. I el dia menys pensat vaig trobar la solució: es diu Glòria Gómez. Ella explica: “La meva passió per la pintura va néixer a l’escola, en una classe d’extraescolar. M’apassionava com pintava aquell professor i m’agradava dibuixar i pintar, així que vaig insistir els meus pares fins que em van apuntar a classes de pintura”.

Aquests fets van passar el 1992 i des d’aleshores la relació entre la Glòria i la pintura ha estat més o menys intensa, però mai ha desaparegut. Al principi es va centrar en aprendre a utilitzar els diferents materials, a saber com reaccionaven i a dominar cada tècnica. Quan va tenir tota la teoria controlada, va fer un pas endavant i va seguir pintant, però tan sols ho feia per gaudir i pintava el que li agradava.

“Vaig anar un any a treballar a Austràlia, a un despatx d’arquitectura, i aprofitava les estones lliures per visitar museus i fer turisme. Vaig descobrir l’art aborigen, que es caracteritza per a utilitzar colors naturals, per una tècnica basada en el punt i per inspirar-se en el que trobem a la natura. I me’n vaig enamorar”, recorda la Glòria.

Per això, alguns dels seus quadres més famosos i representatius és, per exemple, el que es titula Ones, que podeu veure a continuació:

ones

Un dels meus preferits és L’home i la dona:

image8

I, per últim, també destaca la col·lecció d’art infantil, que la Glòria va crear quan va ser mare “i no trobava res que em satisfés i vaig optar per crear la meva col·lecció”. Totes les peces es poden adquirir per un preu molt assequible, que no puja dels cent euros, i amb el valor afegit de ser una edició limitada creada a la llar d’un artista amb el caliu dels seus pinzells i materials. Només queda afegir que es fan quadres a mida, seguint les peticions dels clients. Us deixo el link a la seva pàinga web, GQUADRES, on trobareu més informació! 🙂

elefantet-rosa