To be young gifted and white

Comparto con vosotros un texto que he escrito para ForteCros&Partners, uno de mis últimos clientes. Con ellos estamos empezando un ciclo de retratos a modelos y a artistas titulado Portraits of Human Beings, en el que queremos mostrar la cara más profunda de las personas. Para escribir el texto me he inspirado en la letra de la canciónTo Be Young, Gifted and Black, de Nina Simone. Se inspiró en Lorraine Vivian Hansberry, la primera afroamericana en escribir una obra de teatro que fue representada en Broadway. Lorraine se convirtió en un símbolo de la lucha racial y la discriminación por el color de la piel. La canción de NIna Simone fue un canto a la igualdad. Escúchala mientras lees, creo que es la banda sonora adecuada para la ocasión.

“To be Young, gifted and black, oh what a lovely precious dream”, hace la canción de Nina Simone. Es igual cuál sea el color de nuestra piel, porque lo que nos une es mucho más de lo que nos separa, y ser joven y talentoso es bonito y agradable en cualquier rincón del mundo.

Y la siguiente estrofa va un poco más allá: “When you are young, gifted and black, your soul’s intact”, es decir, cuando eres joven y talentoso, tu alma está intacta. Detrás de la piel, de una foto, de un vestido, de una estatura, de un cuerpo, detrás de todo ello habitan las emociones y ahí no importa ni el color, ni el género ni la edad ni el origen. Solo hay alma.      

Noora+Lappi+-+Edu+Forte

Así que con este post empieza un ciclo de entrevistas con el que queremos retratar con más profundidad el alma de nuestras modelos. Esta finesa de veintitrés años, Noora Lappi, (Uno Models) tiene una mirada fresca y apasionada que refleja también su dulzura y un espíritu rebelde que la lleva a vivir su día a día con pasión.

“Gracias a mi trabajo, estoy conociendo muchos países, culturas distintas y personas muy interesantes que me enriquecen y de las que aprendo”, revela ella, y añade: “Viajar es una parte muy positiva de mi trabajo, pero también tiene sus inconvenientes: estoy lejos de mi familia y amigos y, claro, a veces les hecho de menos”. 

En todo hay un lado positivo y otro menos positivo. “En mi trabajo es muy difícil planificar, porque nunca sé donde voy a estar mañana, y eso a veces me corta las alas, pero otras me las da”. Noora ha trabajado por Levi’s y su ilusión es trabajar con “un equipo agradable y en los que se priorice la creatividad”, resume.

“To be Young, gifted and black, open your heart to what I mean.”

Ser dona en una societat patriarcal

Instagram va censurar la següent fotografia, de Rupi Kaur:

Rupi-Kaur-Period-escenas-cotidianas_MDSIMA20150328_0034_36

 

La fotografia tan sols té un aspecte “censurable”: la sang del pantaló i del llençol. Una sang que revela la menstruació. Instagram va alegar que la imatge no s’adscriu a la seva guia d’estil.

Ella mateixa ha escrit: “I will not apologize for not feeding the ego and pride of misogynist society that will have my body in an underwear but not be okay with a small leak. […] in older civilizations this blood was considered holy. in some it still is. but a majority of people. societies. and communities shun this natural process. some are more comfortable with the pornification of women. the sexualization of women. they will not apologize for this. we menstruate and they see it as dirty.”

Acceptem-ho d’una vegada: ser dona no és fàcil en una societat patriarcal. Sí, tenim la regla. I què? Sí, taquem de sang. I què? Això és brut? Ens hem de disculpar o amagar davant d’un fet tant fisiològic com respirar? És obvi que la fotografia és una reivindicació de la femininitat. Què es pensava Instagram?

Aquesta actitud és tan vergonyosa com, per desgràcia, comú i generalitzada. Hi ha dones que s’avergonyeixen de la regla. He compartit pis amb dues noies que no feien servir la paperera comú del bany per tirar les compreses i tampax. On les tiraven? No ho vaig descobrir mai. Perquè es molestaven a utilitzar una altra paperera si al bany n’hi havia una? M’enteneu? són aquestes subtileses…

D’acord, la regla és incòmoda, però és beneficiosa. És una oportunitat per regenerar la sang, per eliminar toxines i també és necessària per donar continuïtat a l’espècie humana. És la fi d’un cicle i l’inici d’un altre. En canvi, es viu com un torment, com una molèstia, com un inconvenient i com un dolor. Les dones pensem que els homes tenen sort de no tenir-la i ens sentim desagraïdes. No acceptem el nostre cos tal i com és.

Quin sentit té sentir-se així? La societat patriarcal marca que el més convenient és ser home. És molt subtil, però és així. Els ovaris s’encarreguen també de la salut hormonal, com explica en aquest vídeo el metge especialista en medicina integral, Xevi Verdaguer:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/retrats/xevi-verdaguer-la-salut-hormonal/video/5472791/#

Quan neix una nena, moltes famílies de gran part del món se senten deshonrades i se senten inmerses en un problema. El cos de la dona l’hem cedit als homes i els cànons de bellesa els marquen els gustos dels homes. No podem fer determinades olors, ni tenir depenent de quines formes. I les models que s’admiren estan molt més primes que la majoria de dones. Són cànons de bellesa que passen per damunt del que una dona és en essència.

Moltes dones aguanten comportaments abusius dels marits perquè pensen que és la seva obligació com a esposes. Fins fa ben poc, la dona espanyola estudiava per ser una bona esposa. Després, si volia treballar necessitava el consentiment del pare. Això li va passar a la meva mare. Es parla d’igualtat però encara queda molt lluny. La mateixa feina está més ben pagada per homes que per dones i està estipulat que quan es lliga l’home és millor que convidi la dona.

I és una llàstima que dones com Angelina Jolie, un referent en la cultura occidental, decideixi extirpar-se els ovaris per evitar un càncer d’ovaris. Per més antecedents que tingui, hauria d’esperar a que realment estigués malalta o, simplement, pensar que no caurà malalta i que potser ella mai té càncer. Aquesta possibilitat també existeix.

Sigui com sigui, aquest post és per reivindicar la dona, la seva essència i feminitat segons els seus propis interessos i el seu propi benefici. També és una reivindicació de la feminitat i de la regla. És una invitació també a que totes les dones del món acceptin el seu cos tal i com és, perquè és perfecte tal i com és i perquè no cal estar primes per sentir-se guapes. És una incitació a que les dones es facin seu el cos i l’escoltin, perquè ell és el més sabi.

 

No hi ha colors, hi ha llum

Fa uns dies, tan sols es parlava del color d’un vestit. Era trending topic a les xarxes socials, però va tenir tant d’èxit que va saltar als mitjans de comunicació, als sobretaules i a les reunions d’amics de dissabte. I al final el món en general va embogir.

1654351_875695402486754_1286237807269032635_n

L’objectiu d’aquest post no és evaluar perquè triomfen les tonteries o les notícies absurdes. Lobjectiu és posar una lupa al fascinant món dels colors. I és apassionant perquè els colors en realitat són subjectius i cadaun els percep a la seva manera. Depèn de la llum, dels nostres ulls i de la nostra subjectivitat. L’expert en el tema de la subjectivitat va ser Goethe, un erudit alemany que va fer un exhaustiu estudi sobre la psicologia dels colors.

Percebem color quan hi ha llum (a la nit no hi ha colors), així que el color i la llum estan íntimament lligats. La llum està constituïda per ones electromagnètiques que es propaguen a 300.000 quilòmetres per segon. Els nostres ulls reaccionen a aquestes ones magnètiques i hem posat noms a les diferents longituds.

Quan veiem un jersei blau és perquè el nostre ull percep una longitud d’ona que hem anomenat blava i si justament és percebuda pel nostres ull és perquè l’objecte en sí ha rebotat aquesta longitud d’ona. Per tant, un jersei blau serà d’altres colors, però no blau. Això explica l’èxit del vestit: és negre i blau o blanc i daurat?

Els sentits ens enganyen i la realitat no és com pensem que és. De fet, hi ha científics que diuen que tan sols veiem el que sabem que existeix. Diuen que els indígenes d’Amèrica van detectar unes onades sospitoses al mar que no sabien d’on venien i el chamán de la tribu es passava hores escodrinyant l’horitzó sense veure els vaixells de Colón. Fins al cap d’uns dies, que va veure que els vaixells s’acostaven a la cosa i aleshores ho va dir a la resta de la tribu, els quals, al creure fermament en el seu guia, van veure també les carabines. Per això també quan algú ens parla, per exemple, d’un poble remot (o de qualsevol altra aspecte) que desconeixíem i no sabíem que existia i els dies següents només fem que veure informació sobre això. Fa pensar.

També, val a dir que la percepció dels colors depèn de factors pràctics i de l’entorn. Per això, els esquimals disposen de 13 noms per al blanc. Normal, perquè al seu entorn tot és blanc. Però més enllà de tot això, també hi ha qui fa màrqueting amb els colors. Em refereixo a Pantones, que cada any adjudica un color de l’any. Aquest 2015 el premiat és el Marsala:

da3c8c7e6ddd69798df250baf25d9ea0 9014ccc79f3510a0f90591b284f9878b

 

I per resumir aquest món de llum, vull afegir que la realitat seria una mentida si fos en blanc i negre i que tenim molta sort de comptar amb els colors per expressar-nos, per banyar-nos-hi, per gaudir-ne, per créixer, per meravellar-nos. Encara que els veiem diferents, el que és bell sermpe ho serà. I que no hi ha cap llum més meravellosa que la de la primavera 🙂IMAG1502

 

En quin moment el menjar va deixar de tenir gust de menjar

Després d’un viatge fugaç a Fes, una ciutat del nord del Marroc, he extret dues conclusions. La primera l’expressaré en forma de metàfora: si Fes és un canapè, la Índia és el plat fort. Aquí ho deixo, doneu-hi les voltes que volgueu.

I la segona conclusió, és que el menjar que nosaltres comprem a les boniques cadenes de supermercats que abunden a Occident, a les fruiteries i verduleries, a las cansaladeries… a qualsevol lloc ja no té gust de menjar. Les nostres papil·les gustatives s’han acostumat a aquesta pobresa de sabors i ja ens sentim satisfets amb el que comprem i cuinem. Però tan sols cal anar al Marroc per redescobrir la inmensa quantitat de gustos que ens perdem. És alarmant.

Senyores i senyors, el menjar ja no té gust de menjar. A Fes vaig gaudir com feia molt de temps que no ho feia al tastar aliments tant simples com les anous i els dàtils, les panses, les ametlles, les avellanes. No estic parlant de plats culinaris elaboradíssims com els de la cuina moderna de Ferran Adrià o Ruscalleda. No, estic parlant de sabors de tota la vida. Els advocats eren una explosió d’alegria dins la boca, la seva textura suau i dolça es desfeia sobre la llengua i seduïa el paladar.

Els tomàquets eren refrescants com la brisa marina i tot i ser àcids, mantenien un toc de dolçura. El formatge artesà era intensíssim i pa de pita es notava que s’havia cogut en forn de llenya. El plàtan, la poma, la mandarina, els tomàquets…. tot era deliciós. La menta feia una olor que impregnava l’habitació i les espècies abundaven per arreu: coriandre, cúrcuma, curri picant, barreja de curris, julivert i un llarg etcètera. Vaig gaudir de valent, va ser com una festa pel sentit del gust.

Em vaig enamorar de la Pastille, un plat a base de pollastre i ametlles que representa a la perfecció un país amb una cultura gastronòmica per a llepar-se’n els dits. En aquest link trobareu una recepta per si sou llaminers i la voleu provar 🙂

 

ff1e85a15aa6b1c050de5b45d0758b04

 

Un dels altres exquisits plats és el tajine (pot ser vegetarià o no), que es cuina amb una olla de ceràmica directament sobre les brases. Des del meu punt de vista és aquest modus operandis el que assegura l’èxit gustatiu. Es cuina com abans, sense additius i amb ingredients ntaurals.

5fd9caf134a2c6e52a320adf0baf704a

 

Perquè el menjar no té gust de menjar: 

1. Perquè hi ha poca fruita que maduri als arbres. Es cull verda i es deixa madurar en neveres i capses. És habitual anar al supermercat i trobem la majoria de fruita i verdura és verda.

2. Perquè molts productes provenen d’hivernacles i d’altres països. Hi ha poca fruita del temps.

3. Perquè la terra està sobreexplotada i no es deixa prou temps de descans per a què els nutrients reapareguin. Com que necessitem veure els supermercats sempre plens se sobreprodueix i després es tira tones i tones de menjar. Això altera el ritme natural de la terra.

4. Perquè molts aliments es passen per un tractament de radiologia, així s’asseguren que es malmetin. Però, a quin cost?

5. Pels transgènics. L’ús repetitiu de transgènics ens allunya de la naturalesa, la qual ja és prou sàbia. Així ho van demostrar fa poc uns productors de la Índia, els quals van obtenir collites rècord escollint els mateixos les llavors més sabroses, ràpides i gustoses. Sense transgènics.

Les estanteries de les botigues són sempre plenes d’aliments de tots tipus, d’aspecte immaculat i apetitós que ens sedueix la vista. Ara, el gust ja no és decisiu en el moment in situ de la venda, així que no es té tant en compte. Des del meu punt de vista, tan sols per aquest motiu val la pena anar a Fes o, en el seu defecte, comprar cistelles ecològiques.

El menjar és vida. Val la pena cuidar-se.

Birdman, o el triomf aclaparador de la ment

Va guanyar quatre òscars, entre els quals s’inclou millor director i millor pel·lícula. L’han distingit amb 2 globus d’or, un bafta, entre molts d’altres reconeixements. I de vegades els premis no justifiquen el film, però en aquest cas sí.

A continuació veureu el tall en què Sean Penn canta l’oscar a millor pel·lícula i deixar anar el comentari de: qui carall m’ha donat aquesta targeta??? el qual ha aixecat molta polèmica entre els mexicans patriòtics. Això de fer bullir l’olla amb aquests comentaris és habitual a les xarxes socials.

Però anem al gra. Hi ha diverses raons que fan d’aquesta pel·lícula un triomf. El primer és l’argument: parla dels anclatges, de quan ens encallem a una persona o situació i això ens impedeix avançar. Ho sabem, però no ens en sabem sortir. Quan et quedes enganxat a un concepte costa molt tirar endavant i això és el que li passa al personatge protagonista, en Riggan Thomson (Michael Keaton). És molt humà i poso la mà al foc que tots els éssers d’aquest planeta n’han experimentat (o n’experimenten, d’anclatges). D’acord, a ell se li en va de les mans. Però en fi, en el fons és un anclatge. Molt humà, aquest comportament.

Birdman-Michael_Keaton-Inarritu_MILIMA20141019_0338_31

Per com està enregistrada. És un pla seqüència de pràcticament 118 minuts. En aquesta pel·lícula no s’ometen els temps morts, o els que es considera que són irrellevants, com els desplaçaments. En el llenguatge cinematogràfic, s’entén quan es veu un personatge que tanca la porta de casa i al següent pla es troba a la oficina és perquè s’ha desplaçat físicament. Hi ha un temps i una informació que s’ha elidit. Doncs bé, a Birdman no hi ha aquestes el·lipsis i les escenes transcorren en moments que normalment s’obvien, la qual cosa la fa molt trencadora.

Per la increïble guió escrit a vuit mans. És fruit de la col·laboració entre: Alejandro González Iñárritu, Nicolás Giacobone, Alexander Dinelaris, Armando Bo i demostren que vuit cervells són millors que un de sol. Vull destacar especialment el final, és un dels moments preferits perquè és totalment inesperat. I no vull dir més per no desvetallar informació, però és un punt fort que dóna un valor afegit molt potent al fil argumental. Un altre tipus de final hauria fet molt més trivial l’argument.

Per la interpretació dels actors: MIchael Keaton, Emma Stone, Edward Northon, Zach Galifianakis i Naomi Watts. Te’ls creus.

NY-DH024_SPEAKE_P_20141027165323birdman-edward-norton-636-3

Per la banda sonora. El so de la bateria reflecteix, al llarg del film, el soroll de fons que a vegades es genera dins el nostre cap. Quan ens atabalem, ens capfiquem i entrem en bucle, sentim una sensació similar a la que es reprodueix a la pel·lícula. Per tant, s’ha resolt amb èxit i el director aconsegueix transmetre aquesta sensació d’estrès amb originalitat i eficàcia.

Per tot això, Birdman em va captivar i considero que és una pel·lícula que val la pena anar a veure al cinemal.

El emprendimiento como forma de vida

Artículo publicado en *La Vanguardia*, Suplemento dinero:  

En la escuela La Maquinista se lleva a cabo un proyecto de creación de empresa desde P4

“Me di cuenta que a los universitarios les cuesta mucho crear una empresa, porque nunca nadie antes les ha enseñado como hacerlo ni se les ha preparado para ello”, declara la doctora en economía, profesora de la Universidad de Barcelona (U.B.) y maestra de la escuela La Maquinista, Ana García. Ella impulsó un proyecto de creación de empresa para niños. “El mercado laboral no necesita repetidores de acciones que trabajen en una cadena de montaje porque ahora se produce en la China. Necesitamos empresarios capaces de generar empleo y eso es lo que tratamos de conseguir con este proyecto”, explica ella.

Es una iniciativa que se lleva a cabo cada año, en todos los cursos de la escuela, de manera que cuando los alumnos de La Maquinista terminen la educación primaria habrán creado ocho empresas. “No se constituyen legalmente pero sí ejecutamos los pasos que un empresario debería seguir –aclara García, y puntúa:- Los resultados que me han presentado los universitarios se parecen mucho a los que hemos conseguido con estos niños”.

Es fundamental aprender matemáticas o lengua, pero estos conocimientos se pueden adquirir de muchas maneras y una de ellas es a través de proyectos que además inculquen valores como la cooperación, la creatividad, la capacidad de decisión o la superación personal. “Hay competencias que se adquieren a través de la experiencia, eso explica que los alumnos que algunos alumnos que sacan excelentes en la escuela después son incapaces de encontrar empleo”, observa el profesor de la escuela de E.S.O y Bachillerato Súnion, Rubén Wasenberg, quién enseña una asignatura de libre elección en la que pide a los estudiantes que lleven a cabo un proyecto real.

“Este curso estamos preparando el videoclip del grupo de música La Pegatina. Mi objetivo es motivar los estudiantes y creo que lo consigo porque se apuntan ochenta alumnos y solo puedo conceder treinta plazas”, analiza Wasenberg. “De hecho, el curso ha finalizado y ya han aprobado la asignatura, pero como el videoclip está a medias, seguimos reuniéndonos para trabajar”, afirma Wasenberg.

“Se debe incentivar la intraemprendeduría, que estimula el surgimiento del espíritu emprendedor dentro de las organizaciones y también la emprendeduría en asociaciones sin ánimo de lucro”.

“Que los alumnos trabajen en equipo para conseguir un objetivo común es muy positivo para su crecimiento”, explica un miembro del proyecto Cultura emprendedora en la escuela, impulsado por la Diputación de Barcelona, Rosabel Hernández. Siguiendo las directrices marcadas por la Unión Europea en materia de emprendimiento, la Diputación puso en marcha esta iniciativa que se encuentra en fase piloto y que se desarrolla en 31 municipios y en 53 escuelas del área metropolitana. En este caso, tan solo participan los alumnos de quinto y cuentan con el “apoyo de la estrategia local –especifica Hernández, quién añade:- porque el Ayuntamiento de cada municipio se implica y pone en contacto los alumnos con los empresarios de cada ciudad para que los apadrinen o colaboren de alguna forma”.

“El Gobierno apuesta por la cultura del emprendimiento y anima a elegir este camino. Sin embargo, hay una realidad engañosa, porque crear una empresa es difícil, arriesgado y no todo el mundo es capaz de hacerlo”, formula el director de Creable, Jordi Soler Martí, quién ha constatado este comportamiento desde su experiencia en su propia empresa, una consultoría estratégica y gestora cultural que asesora a emprendedores.

Eso explica que la escuela La Maquinista haya comunicado su proyecto al resto de escuelas del distrito y les haya ofrecido su ayuda para llevarlo a cabo y que, de momento, ninguna se haya animado. Desde la Diputación se han encontrado ante la misma situación de desconocimiento y han requerido de los servicios de la empresa Valnalon para que formara los docentes y les explicara cómo se crea una empresa.

“La Maquinista es una escuela ubicada en el Bon Pastor. Este proyecto sirve para demostrar que todos somos capaces de convertirnos en empresarios, vengamos de donde vengamos”

El emprendimiento puede ser una forma de vida. “Se debe incentivar la intraemprendeduría, que estimula el surgimiento del espíritu emprendedor dentro de las organizaciones –propone Soler y Martí, quién matiza:- o también el emprendimiento en asociaciones sin ánimo de lucro”. Eso es lo que necesita un país en crisis en el que el tejido industrial está muy debilitado, como es el caso de España. Si el emprendimiento se empieza a trabajar desde la infancia, probablemente los resultados en la edad adulta serán más fructíferos. “Estas lecciones son una manera de prepararlos para el futuro que les espera, en el que seguramente tendrán que cambiar muchas veces de empleo”, comenta Soler Martí.

“El proyecto de creación de empresa para niños de la Maquinista, una escuela ubicada en el Bon Pastor, también es una manera de romper tópicos y de hacer entender que todos somos capaces de convertirnos en empresarios, vengamos de donde vengamos. Tan solo hace falta tener conocimiento sobre la materia, ilusión y ganas de trabajar”, apunta García. Como resume Soler y Martí: “Hay que luchar contra el miedo al fracaso, cuando abres una empresa te pueden pasar dos cosas: que te salga bien, estadísticamente uno de cada tres emprendimientos, o que aprendas mucho”.

Beneïts siguin l’art i la cervesa

Art i cervesa, dues paraules que per separat ja són molt xules, i que quan s’agrupen se sumen i es multipliquen fins a l’infinit (i més enllà). Per això, quan una companya del coworking, la Neus Casanova, dissenyadora i interiorista, em va proposar si volia participar en una exposició col·lectiva que estava organitzant en la cerveseria artesana Garage Beer Co li vaig contestar que sí.

Si expliquem els fets cronològics, el primer que he de mencionar és que em va preguntar si era artista. Feia poc que ens coneixíem, perquè vaig arribar fa poc en el co-working on sóc ara, i em va fer molta gràcia, la pregunta. Sóc artista? Quants de nosaltres hem sabut mantenir aquella creativitat i espontaneïtat que teníem de petits? Aquella capacitat de sorprendre’s i de ser crític davant el que veiem… Alguns més i altres menys. El cas és que em va captivar la idea de desenvolupar la meva faceta d’artista.

Li vaig contestar que era periodista, i ella em va dir que podia escriure un text, que després ja buscaríem la manera d’encaixar-lo. Una altra idea fantàstica. Així que em vaig posar a pensar en el cartell. Per a mi, el millor de la cervesa és el que significa assaborir-la. L’associo a un moment de pausa, de calma de desconnexió però alhora també d’unió amb un mateix. De desconnectar del soroll de la ment i de connectar amb els sentits. Hi ha qui en podria dir apologia de l’alcoholisme, però bé, sempre tenint en compte que s’ha de beure amb moderació.

I això és el que vaig voler transmetre en el cartell. Després el vaig enviar a Jorge Sandua, el founder i CEO de Putos Modernos, i ell el va dissenyar i il·lustrar.  El resultat ha estat meravellós. El dia de la inauguració els artistes teníem cerveses gratuïtes i va ser tot un luxe anar a la barra i dir que era artista.

Així és com ha quedat l’exposició. Va a dir que l’establiment és ple d’il·lustracions i d’obres d’art, així que val la pena fer-hi un cop d’ull.

IMG_20150125_115930

 

Aquesta és una de les meves il·lustracions preferides és la que veieu a la imatge de sota, de l’artista Adolf Rodríguez Guillen. Tots els cartells de l’expoisció es poden comprar pero, malauradament, aquesta no, perquè us hauríen d’endur la paret sencera i us sortiria molt car. Però hi ha un cartell de l’Adolf que està a la venda. 🙂 Animeu-vos a subhastar!

IMG_20150123_214358

A més, la cervesa del Garage Beer Co és artesana, feta allà mateix, un factor que posiciona el local com un espai únic i amb un valor afegit d’artesania i proximitat. Bebe y deja beber 🙂

10920922_564725466998437_2805552948683715095_n

 

 

IMG_20150123_214350